 |
| "Assasinat al serrall", o del que era capaç Cormon |
Aquest capítol tan ple d’informació comença al dormitori de Hutting, a un altell del seu taller, però només per recordar-nos que fins el final de 1949 aquí hi havien viscut els «Honoré» (en realitat es deien Honoré i Corinne Marcion), maître d’hôtel i cuinera dels senyors Danglars. El servei de la casa el completava la jove criada Célia Crespi.
El tres de gener de 1926, deu dies després que un incendi malmetés el tocador de la senyora, el matrimoni Danglars va posar algunes pertinences en tres maletes i desaparegué sense destí conegut. La fugida de Maximilien Danglars, tot un president del Tribunal d’Apel·lació, va ser motiu d’escàndol i l’inici de la suculenta ‘Història del magistrat i de la seva muller que es van fer lladres’. Per encuriosir-vos serà suficient dir que la parella queia en un frenesí eròtic cada vegada que cometia el robatori d’algun article de luxe.
Entre les peces robades: un samovar de plata de la comtessa de Melan, un esbós de Perugino a casa del nunci papal, una agulla de corbata o un cartró (Caça de l’Ur) de Fernand Cormon (1845-1924), un pintor que no podria ser més pompier. També es menciona un retrat del marxant Ambroise Vollard fet per Félix Vallotton que efectivament existeix, i un collaret de perles que havien robat a la princesa Rzewuska (que era el nom de naixement d’Ewelina Hanska, la dona de Balzac).
Vollard per Vallotton
Es parla del ball de màscares ofert per Timothy Clawbonny, «un vell anglosaxó glabre, amanerat i pederasta», que apel·la al Dr. Clawbonny de Les aventures del capità Hatteras de Verne. Els seus socis a la banca són Marcuart i Shandon. Jean-Rodolphe Marcuard fou el fundador de la ben real Banque Marcuard & cie, que Verne menciona a l’obra citada anomenant-lo Marcuart. Shandon també és un personatge (traïdor) de la mateixa novel·la.
Els Danglars s’havien inventat el lladre mític Chalia la Rapine, per desviar les sospites dels seus crims. Al capítol XL hi havia una novel·la amb un fals culpable que, igual que aquí, feia pensar en el To Catch a Thief de Hitchcock. Atès que el primer robatori de «Chalia» es va cometre durant la representació de l’òpera Boris Godunov, no resulta aventurat trobar connexió amb el gran baix rus Fiódor Xaliapin.
Els traductors s’entesten a escriure «pell de bisó», quan hauria de ser «pell de visó» (amb més motiu, si el duia la duquesa de Beaufour).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada