El pis és buit. Com ja s’ha dit, el matrimoni Louvet para poc a casa. Són dels pocs personatges de la novel·la que no tenen nom conegut, ni ell ni ella. El negoci d’ell té a veure amb la bauxita o el wolfram.
Som a la cuina, ben proveïda amb tota mena d’aparells elèctrics. Al bell mig, una taula oval espanyola i quatre cadires de palla. Hi ha uns estalvis on es representa el veler de tres pals Henriette, segons un aquarel·la d’Antoine Roux pare. Suposo que es refereix a Ange-Joseph Antoine Roux (1765 - 1835), pioner a França dels «retrats de vaixells», membre d’una dinastia marsellesa dedicada a aquest gènere (incloent-hi els seus cinc fills).
Fa uns anys els Louvet van fer una festa i van organitzar tal terrabastall que els veïns van haver d’avisar la policia quan ja eren les tres de la matinada. Els dos agents que s’hi van desplaçar van trobar-se a la cuina l’amo de la casa que, vestit amb batí ratllat, babutxes i una pantalla cònica al cap, dirigia una orquestra imaginària, mentre la dotzena de convidats responia copejant diversos estris de cuina.
A la resta del pis no hi havia pràcticament ningú. Un disc de Françoise Hardy (C’est à l’amour auquel je pense) girava silenciosament al tocadiscos. A l’entrada, sota una pila d’abrics, un nen d’uns deu anys dormia amb un assaig sobre Sartre entre les mans. Al bany dos homes jugaven sobre les rajoles del terra al cinc en ratlla, un joc que els japonesos anomenen go-moku. Els escolars francesos n’hi diuen morpion, que també vol dir cabra o lladella. El traductor a l'espanyol diu que és com un joc de dames simplificat (?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada