La segona part del capítol és la que aporta dades veritablement importants per a la trama. Ja se’ns anuncia d’entrada que aviat sabrem com el projecte de Bartlebooth fracassaria tant pels atacs del crític d’art Beyssandre, com per les maniobres secretes de Winckler.
Però de moment ens entretindrem amb altres dificultats organitzatives que van anar apareixent a mesura que el procediment anava avançant. Per exemple, la idea de pintar cinc-centes marines en vint anys havia sorgit simplement perquè eren números rodons, però aquest ritme suposava que era impossible quadrar les dates. Hauria estat millor pintar-ne quatre-centes vuitanta (dues al mes) o cinc-centes vint (una cada dues setmanes).
Però apart dels decalatges que impedien que els puzles fossin destruïts al lloc on s’havien pintat les aquarel·les exactament vint anys després, que es podria considerar una imperfecció menor, el cop definitiu al projecte el produí la ceguesa de Bartlebooth.
Els primer símptomes aparegueren els últims mesos de l’any mil nou-cents setanta dos. Li diagnosticaren una doble cataracta, de la qual fou operat amb èxit. Però els metges que li recomanaren repòs no podien imaginar que aviat el pacient es dedicaria a forçar la vista resolent els seus puzles. De mica en mica la ceguesa es revelà imparable. A principis de 1975 no tingué més remei que buscar ajuda. La trobà en Véronique Altamont, que estudiava aquarel·la i era aficionada als puzles.
Gairebé cada dia, aquesta noia fràgil ve a passar una hora o dues amb el vell anglès i li fa tocar un per un els trossets de fusta tot descrivint-li amb la seva veu menuda les imperceptibles variacions de colors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada