Copyright Oriol Maspons
“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”
No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera incursió.
Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.
La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.
Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.
Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.
Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera?
I per no deixar passar el dissabte sense una mica de Carroll (i perquè veieu com les gasta la Tusquets):
“Mi madre y Ramón Eugenio [marit d’Ana María Matute] hablaron por los codos, mundanos y sociables, se rieron el uno al otro las ocurrencias, descubrieron un montón de afinidades. Ana María y yo no abrimos la boca. Supongo que yo por timidez, o porque no se me ocurría nada que decir sobre los temas de aquel diálogo. Ana María porque andaba camino de una de sus huelgas de silencio, su modo personal de defensa: callar. Supongo que estaríamos esperando la previsible llegada de la Liebre de Marzo o del Sombrerero Loco… pero ¡qué extraño!, faltaron a la cita. Claro que, en realidad, ni Carroll ni Alicia me han merecido nunca gran confianza. Carroll es, qué duda cabe, un genio, pero algunos genios me caen gordos. Y que aquella tarde no enviara a nadie en nuestro apoyo es imperdonable.”
“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”
No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera incursió.
Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.
La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.
Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.
Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.
Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera?
I per no deixar passar el dissabte sense una mica de Carroll (i perquè veieu com les gasta la Tusquets):
“Mi madre y Ramón Eugenio [marit d’Ana María Matute] hablaron por los codos, mundanos y sociables, se rieron el uno al otro las ocurrencias, descubrieron un montón de afinidades. Ana María y yo no abrimos la boca. Supongo que yo por timidez, o porque no se me ocurría nada que decir sobre los temas de aquel diálogo. Ana María porque andaba camino de una de sus huelgas de silencio, su modo personal de defensa: callar. Supongo que estaríamos esperando la previsible llegada de la Liebre de Marzo o del Sombrerero Loco… pero ¡qué extraño!, faltaron a la cita. Claro que, en realidad, ni Carroll ni Alicia me han merecido nunca gran confianza. Carroll es, qué duda cabe, un genio, pero algunos genios me caen gordos. Y que aquella tarde no enviara a nadie en nuestro apoyo es imperdonable.”
Ha, ha... fantàstica descripció del llibre i del personatge investit d'escriptor!
ResponEliminaL'Operació Carrol molt fina, ben articulada...
Segur que no el llegiré perquè em ratllen les biografies, a més ja m'està bé la teva ressenya :)
ResponEliminaCrec que jo també em quedo amb la ressenya, que és bona i divertida. No crec que pugués empassar-me el llibre sencer, d'altra banda.
ResponEliminaAllau, nulla die sine Carroll!
ResponEliminaAmb l'Alícia, i per culpa teva, ja ho saps, vaig fent poc a poquet. I m'està passant una cosa estranyíssima: de tant en tant se m'apareix Borges. Corro al metge d'ànimes.
Ai, les penúries de la Gauche Divine... Jo tampoc no llegiré el llibre, que a mi aquesta colla sempre m'ha tirat enrere. Serà perquè penso en ells i immediatament em ve al cap "Últimas tardes con Teresa". Diuen que aquesta novel·la els va sentar com una ganivetada a l'esquena...
ResponEliminaAi, colla, que veig que em deixeu la tasca bruta tota per a mi. Però la veritat és que m'agrada tafanejar en la vida dels altres.
ResponEliminaMatilde, és normal que se t'aparegui Borges (i no només pel teu nom): els clàssics són com els fantasmes que se t'apareixen a qualsevol racó.