"The walrus and the carpenter", que ahir vaig intentar traslladar a la catalana parla amb armes d'aficionat, és un dels poemes més cèlebres de la llengua anglesa. Que aquesta emotiva epopeia de patetisme animal sigui tan popular entre els britànics diu molt a favor del seu caràcter nacional.
Apareix al capítol IV de "Through the looking-glass" recitat per Tweedledum i Tweedledee. En acabar-se el poema, Carroll escriu:
"—Prefereixo la morsa —digué Alícia—, perquè es nota que sentia una mica de pena per les pobres ostres.
—Tanmateix en va menjar més que el fuster —digué Tweedledee—. Es tapava amb el mocador perquè el fuster no pogués comptar quantes en prenia.
—Això és molt lleig! —digué Alícia indignada—. Llavors prefereixo el fuster, sempre que no en mengés tantes com la morsa.
—Però en va menjar tantes com va poder —digué Tweedledum.
Això sí que era un problema. Després d’una pausa, Alícia conclogué:
—Bé, tots dos eren personatges ben desagradables...”
Per començar he de dir que m’encanten les cursives de Carroll, que no sempre es respecten a les traduccions. A continuació s’observarà que aquí Alícia es planteja un dilema moral entre el valor dels actes i el de les intencions. Però, com que Carroll escrigué aquest poema en la seva vena més sàdica i gamberra, no crec que hi valguin les interpretacions moralitzants. Com bé deia la Duquessa a l’anterior aventura d’Alícia “tot té una moral, sempre que sàpigues buscar-la”.
Els intèrprets de l’obra carrolliana s’han esforçat però a trobar-li al gat tants peus com calguessin. Hi ha qui ha vist en les actituds de la morsa i el fuster dues maneres d’enfocar la política (un fuster pragmàtic i una morsa demagoga, per exemple) i John Lennon en una de les seves darreres entrevistes l’interpretava com una acusació contra el capitalisme. Com que li va servir d’inspiració per l’estupenda “I am the walrus”, no li ho tindrem en compte.
Una anècdota ens servirà per vacunar-nos contra el verí de les interpretacions. Quan Carroll li passà el text a Tenniel perquè en fes les il·lustracions, li deixà escollir entre el fuster, un baronet i una papallona, ja que les tres paraules s’adaptaven igualment a la prosòdia del poema. Tenniel devia preferir dibuixar un fuster cofat amb un barret de paper, d’aquells que abans usaven els impressors i d’aquesta manera tan banal la humanitat es va quedar sense “The Walrus and the Butterfly”. També va ser Tenniel qui va suggerir un canvi en l’actitud de la parella protagonista. Inicialment la morsa i el fuster “were walking hand-in-hand”, o sigui que anaven agafats de la mà, per evitar equívocs Carroll ho canvià per “were walking close at hand” (passejaven per allà prop). Curiosament molts traductors, potser inspirats per la paraula “hand” insisteixen en fer-los aparèixer del bracet.
Llegeixo a la meva Viquipèdia que la morsa ha estat interpretada al cinema o la televisió per Karl Malden i Peter Ustinov, mentre que el paper del fuster el feien Louis Nye i Peter Postlewaithe respectivament. A la versió de Norman Z. McLeod amb guió de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1933, tot i estar interpretada per actors reals, aquest episodi s’incrustava com un curt animat de Max Fleischer.
Per acabar us deixo amb l’estrofa més cèlebre del poema en la seva versió original. Direu que és una bestiesa, però d’això estàvem parlant.
“The time has come, the Walrus said,
To talk of many things:
Of shoes—and ships—and sealing-wax—
Of cabbages—and kings—
And why the sea is boiling hot—
And whether pigs have wings."
Apareix al capítol IV de "Through the looking-glass" recitat per Tweedledum i Tweedledee. En acabar-se el poema, Carroll escriu:
"—Prefereixo la morsa —digué Alícia—, perquè es nota que sentia una mica de pena per les pobres ostres.
—Tanmateix en va menjar més que el fuster —digué Tweedledee—. Es tapava amb el mocador perquè el fuster no pogués comptar quantes en prenia.
—Això és molt lleig! —digué Alícia indignada—. Llavors prefereixo el fuster, sempre que no en mengés tantes com la morsa.
—Però en va menjar tantes com va poder —digué Tweedledum.
Això sí que era un problema. Després d’una pausa, Alícia conclogué:
—Bé, tots dos eren personatges ben desagradables...”
Per començar he de dir que m’encanten les cursives de Carroll, que no sempre es respecten a les traduccions. A continuació s’observarà que aquí Alícia es planteja un dilema moral entre el valor dels actes i el de les intencions. Però, com que Carroll escrigué aquest poema en la seva vena més sàdica i gamberra, no crec que hi valguin les interpretacions moralitzants. Com bé deia la Duquessa a l’anterior aventura d’Alícia “tot té una moral, sempre que sàpigues buscar-la”.
Els intèrprets de l’obra carrolliana s’han esforçat però a trobar-li al gat tants peus com calguessin. Hi ha qui ha vist en les actituds de la morsa i el fuster dues maneres d’enfocar la política (un fuster pragmàtic i una morsa demagoga, per exemple) i John Lennon en una de les seves darreres entrevistes l’interpretava com una acusació contra el capitalisme. Com que li va servir d’inspiració per l’estupenda “I am the walrus”, no li ho tindrem en compte.
Una anècdota ens servirà per vacunar-nos contra el verí de les interpretacions. Quan Carroll li passà el text a Tenniel perquè en fes les il·lustracions, li deixà escollir entre el fuster, un baronet i una papallona, ja que les tres paraules s’adaptaven igualment a la prosòdia del poema. Tenniel devia preferir dibuixar un fuster cofat amb un barret de paper, d’aquells que abans usaven els impressors i d’aquesta manera tan banal la humanitat es va quedar sense “The Walrus and the Butterfly”. També va ser Tenniel qui va suggerir un canvi en l’actitud de la parella protagonista. Inicialment la morsa i el fuster “were walking hand-in-hand”, o sigui que anaven agafats de la mà, per evitar equívocs Carroll ho canvià per “were walking close at hand” (passejaven per allà prop). Curiosament molts traductors, potser inspirats per la paraula “hand” insisteixen en fer-los aparèixer del bracet.
Llegeixo a la meva Viquipèdia que la morsa ha estat interpretada al cinema o la televisió per Karl Malden i Peter Ustinov, mentre que el paper del fuster el feien Louis Nye i Peter Postlewaithe respectivament. A la versió de Norman Z. McLeod amb guió de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1933, tot i estar interpretada per actors reals, aquest episodi s’incrustava com un curt animat de Max Fleischer.
Per acabar us deixo amb l’estrofa més cèlebre del poema en la seva versió original. Direu que és una bestiesa, però d’això estàvem parlant.
“The time has come, the Walrus said,
To talk of many things:
Of shoes—and ships—and sealing-wax—
Of cabbages—and kings—
And why the sea is boiling hot—
And whether pigs have wings."
Quant més la llegeixo, més penso que Dante estava mirant en la direcció equivocada.
Les cursives en una bona part de la literatura anglesa són molt importants i significatives. Com tu dius no sempre es respecten en les traduccions, però no és ben bé el mateix llegir amb les cursives que sense. :) El poema no l'he entès, ja el passaré pel traductor, tot i que dubto que en tregui res d'aprofitable :)
ResponEliminaClídice, el poema ja te'l vaig traduir ahir tot sencer. Això només era un recordatori.
ResponEliminaups! :$ xorri :P
ResponEliminaAixí que la clau de la història la té Tenniel... ¿I si això de Tenniel, que devia sortir en alguna carta, també és inventat? Com bé indiques,hom diu que és una sàtira dels polítics anglesos contemporanis de Carroll. Però ¿algú ho explica amb detall?
ResponEliminaEsperem amb ànsies el "Jabberwocky" (al Gazo en vaig parlar una vegada).
Joan, em sembla que confons dues històries. La interpretació en clau política d'aquest poema és perfectament possible, encara que no fos la intenció ni de Carroll ni de Tenniel. És en l'episodi del Lleó i l'Unicorn on Tenniel es va prendre la llibertat de caricaturitzar-los amb les faccions de Gladstone i Disraeli.
ResponEliminaSí, algun dia parlaré del "Jabberwocky", però d'aquest sí que no en penso fer la traducció!
De la traducció castellana de Jaime de Ojeda (Alianza): "... La morsa y el carpintero, que representan de manera genial a los políticos ingleses, sepulcros blanqueados de hipocresía bien entonada que envuelven sus rapiñas voraces. Ha sido citado muchas veces en este sentido." Com alguns escàndols polítics actuals, ni més ni menys. També explica que al Punch van treure el president Johnson i el primer ministre Wilson com a morsa i fuster, menjant vietnamites. Un retrat mordaç de la mai prou ben considerada hipocresia dels polítics.
ResponEliminaDe l'Endraperós en vaig parlar aquí:
http://lexicografia.blogspot.com/2007/09/endrapers.html
Fa més de dos anys... Com passa el temps!
És clar, Allau, tu no podies estar-te tranquilet, no, calia seguir amb l'ofensiva Carrol a tope, i noi, com t'ho agraeixo! M'has fet ganetes d'anar a la prestageria i, aprofitant que estic a casa covant petits organismes malignes, tornar a llegir-lo. És més, ho vaig a fer!
ResponEliminaLa obra de Carroll té tan simbolisme ocult que no sé com Dan Brown no n'ha fet encara tema de les seves obres!
ResponEliminaEm sembla una bona idea, Leblansky. Us deixaré dos o tres dies tranquils amb Carroll, perquè el rellegiu amb calma; però l'ofensiva no ha acabat, ni de bon tros!
ResponEliminaGlam, ets un provocador, barrejar aquests dos noms en una mateixa frase és motiu suficient per condemnar-te a l'ostracisme descrit en el poema ;p
ResponEliminaPuigmalet, això que cites són interpretacions, lícites però posteriors als autors. No crec que hi fossin al text original. La Gran Literatura ja ho té això, que facil·lita la plantificació de significats.
ResponElimina