Confessió d’un sociòpata

Tothom que coneix el meu jo real, no aquest simulacre de pixels i bits, sinó la persona que, si li fas un tall, sagna i que transita pel carrer en autèntic 3D (sólo en cines), sap que no sóc ni gregari ni sociable. Que, si entro en una botiga, intento espavilar-me tot sol, sense adreçar-me a cap dependent. Que en una reunió de més de tres persones emmudeixo com si no hi fos. Que a les festes em costa saludar la gent, que no sé “donar conversa” i que acabo en un racó fullejant un ¡Hola! de fa tres mesos.

Sí, em falta la espontaneïtat, l’empenta i el do de paraula per mantenir una comunicació fluïda. I això em fa passar per antipàtic, superb, tímid, mal educat o les quatre coses juntes. De vegades, per curar-me en salut, davant dels desconeguts em presento mig en broma com un sociòpata i això m’eximeix de qualsevol simulacre de sociabilitat.

Llavors un bon dia obres un bloc. Com ens ha passat gairebé a tots la primera vegada, no saps perquè ho fas ni què hi escriuràs, però vas tirant endavant, publicant amb regularitat, visitant altres blocs, una mica en mans de l’atzar, comentant aquí i allà, fent-te seguidor d’alguns... I de sobte, un altre bon dia, et trobes integrat a una nova xarxa d’amistats amb els que converses desinhibidament, intercanvies opinions, fas brometa, expliques intimitats que a la realitat no revelaries ni sota secret de confessió i, en general, t’hi trobes molt a gust. Vaja que et sents el rei de la festa, sempre amb el mot just a la punta de la llengua i un Tom Collins a la mà.

Esclar que la comunicació escrita és molt diferent de la comunicació verbal i “presencial”, però encara així no deixa de ser una forma ben còmoda d’obrir-se una mica al món. No sé si ha estat estudiat el paper que poden tenir els blocs com a teràpia per guarir o assuaujar conductes antisocials. En tot cas, no em puc queixar, en el darrer butlletí de notes se’m deia que “progressava adequadament”.