Començar amb mal peu

Les primeres frases d’una novel·la són un clàssic tema d’apunt en els blocs dels lletraferits. Recentment Clídice ens feia treballar perquè li estalviéssim la feina de trobar-ne una i Lluís Bosch se n’inspirava per parlar tant de frases d’inici com de frases finals, tant de bones com de dolentes. Podria haver afegit aquí, a les seves, les meves propostes del que a mi m’agrada per començar una narració (des de Tolstoi a Nabokov, o d’Austen a Dickens) i potser algun dia ho faré, però com em passa sempre m’he anat per les branques i he acabat en una curiositat menor.

Per tant presentaré el que se suposa que és el pitjor principi de novel·la de tots els temps. De segur que no ho és, els premis són sempre injustos, però per ara farem veure que no en coneixem d’altres. El seu responsable fou el novel·lista victorià Edward Bulwer-Lytton, un contemporani de Lewis Carroll, per tant.

La frase que el conduí de pet a la història apareixia al principi de la novel·la “Paul Clifford”, la truculenta narració d’un cavaller que duia una doble vida (respectable de dia, criminal de nit). Aquí us la presento en versió original i en la meva traducció:

"It was a dark and stormy night; the rain fell in torrents, except at occasional intervals, when it was checked by a violent gust of wind which swept up the streets (for it is in London that our scene lies), rattling along the housetops, and fiercely agitating the scanty flame of the lamps that struggled against the darkness."

"Era una nit fosca i tempestuosa; plovia a bots i barrals, excepte a intervals ocasionals, quan era aturada per una violenta ratxa de vent que escombrava els carrers (perquè és a Londres on s’esdevé la nostra escena), fent vibrar els sostres de les cases i agitant ferotgement la flama escassa dels fanals que lluitaven contra la foscor."

Des de la seva publicació aquesta frase, en la seva forma escurçada “It was a dark and stormy night”, ha esdevingut en el món anglosaxó l’epítom d’un tipus d’escriptura florida, redundant i de sintaxi confusa que tot bon escriptor hauria de mirar d’evitar. En aquesta línia la Universitat de San José a California convoca anualment el Bulwer-Lytton Fiction Contest per premiar una novel·la que excel·leixi en aquest estil (no consta que en Porcel s’hi presentés mai).

Però la frase, més enllà de la crítica estilística que implica, ha esdevingut un clixé de la llengua anglesa i ha estat utilitzada en tota mena de situacions, tant per començar una novel·la de Ray Bradbury com una cançó de Joni Mitchell, ha estat inclosa en una novel·la d’Ed McBain o un episodi de Star Trek. L’amic Andrea Camilleri a “Il birraio de Preston” inicia cada capítol amb la paròdia d’un famós principi de novel·la i precisament el primer capítol de tots comença així: “Era una notte che faceva spavento, veramente scantusa.”

Però, com tots sabem, el més fidel cultivador d’aquesta fórmula és el gos Snoopy qui, una vegada i una altra comença així la redacció de les seves novel·les aparentment inacabades. He dit inacabades? Gràcies a les meves investigacions en biblioteques de mig planeta he descobert finalment el text complet de la novel·la que Snoopy va escriure. Pel seu indiscutible interès i davant la indisponibilitat d’en Carner, m’he pres la molèstia de traduir-vos aquesta joia de la prosa moderna (el que no faci per vosaltres...)

“Era una nit fosca i tempestuosa” per Snoopy

Part I

Era una nit fosca i tempestuosa. De sobte, un tret va ressonar! Una porta es tancà de cop. La minyona va cridar. De sobte, un vaixell pirata aparegué a l’horitzó!

Mentre milions de persones morien de fam, el rei vivia enmig del luxe. Mentrestant, en una petita granja de Kansas, creixia un noi.

Part II

La neu queia suaument, i la noieta del xal espellifat no havia venut una violeta en tot el dia.

En aquest mateix moment, un metge jove a l’Hospital Municipal estava fent un descobriment important. La misteriosa pacient de l’habitació 213 finalment s’havia despertat. Va gemegar suaument. Seria possible que fos la germana del noi de Kansas que estimava la noia del xal espellifat que era la filla de la minyona que va escapar dels pirates?

El metge corrugà les celles.

"Desbandada!" cridà el capatàs, i quaranta mil caps de bestiar tronaren sobre el petit campament. Els dos homes rodolaren per terra abraonant-se sota les peülles assassines. Un cop amb l’esquerra i un amb la dreta. Un cop amb l’esquerra. Un altre cop amb l’esquerra i amb la dreta. Un cop de puny a la mandíbula. La lluita havia acabat. I així es va salvar el ranxo.

El metge jove seia sol a un racó de la cafeteria. Havia après medicina, però (el que era encara més important) havia après quelcom sobre la vida.

FI