Alícia: un intent de guia de lectura

Començaré pel que potser sigui una obvietat: Alícia és la protagonista de dos llibres de Carroll. Després de l’èxit espaterrant d’Alice’s Adventures in Wonderland (1865), l’any 1871 es publicà Through the Looking-Glass And What Alice Found There. És una aventura més autoconscient, més cerebral i potser un xic més fosca. Moltes adaptacions posteriors han barrejat els episodis de les dues obres i a mi sovint se’m fa difícil destriar quin personatge pertany a quin llibre. Si se’m demana l’opinió, crec que cal llegir-los tots dos, i en l’ordre en que foren escrits, encara que són narracions gairebé independents.

Les aventures d’Alícia, com cap altre llibre, han atret excel·lents il·lustradors (i algun dia parlaré d’ells), però els dibuixos de John Tenniel estan tan íntimament lligats al text original que en qualsevol biblioteca familiar hi hauria d’haver una edició d’Alícia que els inclogués (a més, són molt bons!).

Queda la qüestió més peluda. Cal explicar Alícia? Vull dir, si cal acompanyar el text amb notes a peu de pàgina. Quan Carroll publicà el seu llibre, petits i grans rigueren i en gaudiren sense necessitat de més aclariments. Malauradament, de nens victorians ja no en queda cap sobre la capa del planeta, per no quedar, ja no queden ni adults eduardians. Els temps han canviat tant que moltes bromes han esdevingut incomprensibles fins i tot pels britànics. Explicar el mecanisme d’un acudit li treu part de la gràcia, però millor això que no trobar-ne cap. Per exemple, el text és ple de paròdies de poemes moralitzants de l’època, ben coneguts pels lectors de llavors, però desconeguts per a un lector d’aquí. Tenir a l’abast el poema satiritzat em sembla imprescindible per a qualsevol lector que vulgui copsar el treball de Carroll.

Sé que les notes més o menys erudites dificulten la lectura, però en aquestes històries de Carroll no hi ha cap continuïtat narrativa, tot és episòdic, i és més important el detall que el desenvolupament. Per això em declaro defensor dels textos que venen acompanyats de notes aclaridores de la pompa i circumstància victoriana i d’altres qüestions no menys importants de lògica, metafísica o matemàtica. En aquest sentit, Martin Gardner és una referència absoluta, per això la seva “The Annotated Alice”, que comprèn les dues aventures, és de lectura obligada pels que llegiu en anglès. Una alternativa més econòmica, ben farcida d’informació suplementària és la de Penguin Classics en edició de Hugh Haughton. A més, en un apèndix, conté el text original del conte que va regalar a Alice Liddell on encara no apareixien episodis tan coneguts com el de la festa del barretaire boig.

Lamento dir que l’oferta catalana no presenta gaires alegries. Som un país petit i quan es tradueix una obra sembla que ja no cal tornar-ho a intentar. Per començar existeix la traducció de Carner (Editorial Juventud) de la primera de les aventures. Del poeta podeu esperar un llenguatge arcaïtzant i una mica refistolat. Sembla ser que no és la traducció més afortunada del Príncep (i les il·lustracions de Lola Anglada són encisadores, però del tot inadequades). Com a llibre és molt bonic, un altre dia en parlaré (a menys que Galderich, que ho faria millor, accepti el repte), però jo quan començo a llegir “margaridoies”, que el conill exclama “Ave Maria!” i que s’utilitzen expressions com “no parant-se gens ni mica a considerar com Mare de Déu en sortiria”, la veritat és que em venen totes les picors. A més no està anotada.

Víctor Compta publicà a Barcanova l’any 1990 una traducció introbable que sospito que és millor del que sembla. El volum es titula “Les aventures d’Alícia”, conté els dos llibres d’Alícia, les il·lustracions de Tenniel i notes de Ramon Buckley.

La versió que trobareu més fàcilment a les llibreries és la de Salvador Oliva (tant a Empúries com a labutxaca). En el seu dia va rebre un premi internacional de traducció, que no sé de quin cel li va baixar. Ha estat una traducció criticada per les seves omissions i descuits, i el traductor/poeta s’ha excusat, tot adduint les presses imposades per l’editorial. Té les il·lustracions de Tenniel, però no conté a penes notes i es limita a la primera de les aventures.

D’A través de l’espill, hi ha la traducció d’Amadeu Viana a Quaderns Crema. Pràcticament introbable. Em sembla molt trist que, fora de les biblioteques sigui impossible trobar aquesta obra en català.

En castellà, per sentimentalisme, perquè van ser les primeres que vaig llegir, les edicions en format més petit d’Alianza Editorial em semblen excel·lents. La traducció i notes de Jaime de Ojeda, tot i que són més modestes que les de Gardner, presenten tot el que cal saber sobre les dèries victorianes de l’autor. Barates i recomanables.

Existeix l’Alícia anotada per Martin Gardner, en un luxós (i car) volum, editat per Akal l’any 1999. El traductor és Francisco Torres Oliver i d’entrada m’ha semblat competent. Una bona opció si voleu gastar-vos prop de 60 euros. Valdemar té una edició en tapa dura amb tot el que cal (les dues Alícies, Tenniel, anotacions) a càrrec de Mauro Armiño. Conté a més obres d’altres il·lustradors, entre elles les originals de Carroll. Un llibre més bonic i voluminós que el d’Alianza, però no tan prohibitiu com el d’Akal.

Cátedra té les dues aventures en un sol volum, amb les il·lustracions i notes de Manuel Garrido. Donat el caire de la col·lecció, l’aparell crític pot ser excessiu per alguns i la traducció no m’ha convençut. Edhasa reuneix en un llibre les dues aventures i “La caça del snark”, traduïdes per Luis Maristany, amb les il·lustracions clàssiques, incloent-hi les menys conegudes del snark, però sense notes.

Si descobreixo alguna cosa més, ja us en informaré. I per descomptat les vostres aportacions sempre són molt benvingudes.