Imatges d’Alícia: John Tenniel (1)

Sir John Tenniel
Quan Carroll decidí donar a conèixer les aventures d’Alícia a un públic més ampli, calgué pensar en trobar un il·lustrador professional que s’ocupés de substituir els seus esbossos d’aficionat. John Tenniel, un dels artistes més populars de l’època, havia de ser aquest home.

Sir John Tenniel (Londres, 1820-1914) va ser un artista bàsicament autodidacta. Als 20 anys, a conseqüència d’un accident practicant esgrima amb el seu pare, va quedar cec d’un ull. Malgrat les seves aspiracions a dedicar-se a les Belles Arts, aviat va adquirir una gran reputació com a humorista i gràcies a la seva il·lustració de les faules d’Esop va aconseguir entrar a la revista satírica “Punch” el 1850. Dins d’aquesta publicació periòdica n’esdevingué el caricaturista estel·lar i arribà a ser una de les seves firmes més ben pagades. Fou nomenat cavaller el 1893 i s’enretirà l’any 1901.

Ens podem considerar afortunats que un home tan enfeinat com era Tenniel acceptés gairebé d’immediat l’encàrrec de Carroll. La col·laboració entre aquell parell de perfeccionistes no estigué exempta de petites friccions (insatisfets per la qualitat de la impressió, la primera edició fou retirada quan ja es trobava a les llibreries); però els resultats finals devien deixar-los satisfets, perquè quan anys més tard es considerà posar en imatges “Through the looking-glass”, el tàndem es repetí.

Caricatura de Tenniel sobre la Guerra Civil Americana.
Recordem que la versió que Carroll entregà a la impremta era una ampliació del manuscrit inicial, al qual s’hi havia afegit episodis tan famosos com el del te psicòtic o el del gat de Cheshire, dels quals Tenniel fou el principal responsable d’atorgar-los presència física. En total es van fer 47 dibuixos per la primera aventura i 50 per la segona. Ens podríem aturar en molts detalls de les il·lustracions però, òbviament, el primer que atraurà els nostres ulls és la figura d’Alícia, ja immortalitzada per sempre amb els seus cabells rossos, subjectats amb una cinta, el seu vestit de màniga curta bufada i el seu davantalet. Un aspecte força endreçat en el qual, a la segona aventura s’hi afegiran unes mitges de ratlles. Coincideixo amb Leblansky en trobar-li el cap gros, encara que potser cal atribuir-ho a les deformacions pròpies dels caricaturistes. La seva expressió és sovint trista o amoïnada, senyal que no s’ho estava passant gaire bé en Terra de Meravelles.

Si bé molts dels detalls que hi ha a les il·lustracions, responen a indicacions explícites que trobem als llibres de Carroll, en alguns casos constitueixen un complement inesperat al text. En més d’una ocasió, Carroll remet a la il·lustració corresponent per estalviar-se descriure andròmines estrafolàries o bèsties infreqüents, com ara el Grifó. En canvi, a l’aventura de l’espill, on el Rei Blanc té dos missatgers (un per anar, l’altre per tornar), només mirant els dibuixos descobrirem que es tracta dels nostres vells amics, el Barreter Foll i la Llebre de Març, encara que Carroll ens oferia una pista en citar els seus noms: Hatta i Haigha (versions en anglo-saxó de cuina de “hatter” (barreter) i “hare” (llebre)).

La iconografia de Tenniel és plena de solucions memorables (com aquest eixordador batre de tambors sense cap) i de rostres i figures que queden indeleblement marcats a la nostra memòria. De segur que aquesta no serà la darrera vegada que apareixeran en aquestes pàgines, de fet, demà continuaré amb ell. El cert és que, poques vegades a la història de la literatura, només se m’acut el cas equiparable de Charles Dickens amb Hablot Browne (Phiz), un text clàssic s’ha vist tan lligat des del seu naixement a una imatgeria que li ha esdevingut part inseparable.