Alícia a Tiana

Una de les versions més curioses d’Alícia i que més ens podrien interessar és la que va editar l’any 1927 la barcelonina editorial Mentora. Es tracta de la traducció que va fer Josep Carner del primer dels llibres d’Alícia, “Alícia en terra de meravelles”, amb dibuixos de Lola Anglada. Gràcies a en Josep he tingut l’edició original a les mans, un volum bastant grandet (19x25cm) de 135 pàgines.

La portada a tot color ja sembla una declaració d’intencions. Fixem-nos en els detalls. Apareix Alícia asseguda i envoltada d’alguns dels personatges de les seves aventures; però no és l’Alícia victoriana de Carroll i Tenniel. Aquesta Alícia és morena i du un vestit més curt, podria ser perfectament una nena catalana contemporània a l’edició. Alguns personatges, com la Llebre de Març, l’ànec o el lloro vesteixen en un estil vuitcentista molt nostrat. Encara més xocant és la presència en primer terme d’unes cartes de la baralla espanyola (!) I per acabar, observem el paisatge del fons amb els suaus turons, la masia i el mar ple de velers: si no és el Maresme, ho dissimula molt malament.

La primera reacció és culpar Lola Anglada per haver-se pres aquestes llibertats, però en llegir el text és comprèn que va ser fidel a les intencions de Carner. Aquest llibre aparegué en un moment en el que hi havia un important impuls per construir la civilitat catalana, un moment en el que es potenciaren les traduccions a la nostra llengua de molts clàssics de la literatura i en el que es donà molta importància a l’educació de les classes populars. L’opció de Carner, per un llibre que anava adreçat als infants, va ser la d’adaptar el context a una realitat que els fos familiar i va convertir així Alícia en compatriota nostra sense demanar-li permís.

Totes les pàgines presenten unes il·lustracions als marges de color verd clar en vuit models que es repeteixen cíclicament. Observi's la incofusible masia catalana.

Mirat amb criteris puristes, l’operació esgarrifa una mica. Ja vaig parlar l’altre dia de les freqüents invocacions a la Mare de Déu. Carroll, que era un diaca anglicà, i que a més va evitar tota referència religiosa en els seus llibres per a infants, de segur ho hauria desaprovat. Però els exemples de catalanització els trobem pertot arreu. En l’original, Alícia pateix un moment de confusió d’identitat i intenta recordar el text d’un poema moralista sobre les abelles laborioses, però les paraules que li venen al cap formen un poema absurd sobre els cocodrils del Nil. L’Alícia carneriana, en canvi, intenta recordar “Què li donarem a la pastoreta?”; que a continuació comenci a recitar sobre cocodrils, fa perdre el component paròdic, però n’augmenta l’absurditat.

Cada capítol s'inicia amb un bloc rectangular decoratiu i una caplletra, tot ben farcit de flors i querubins. Aquí treu el nas la sota d'espases.

Quan l’erugot demana a Alícia que li reciti “You’re old, Father William”, un altre alliçonador poema victorià, aquesta en fa una versió completament desbarrada. L’erugot català sol·licita: “Repetiu versos de Mossén Cinto”. El poema que recita llavors Alícia no és cap paròdia de Verdaguer: Carner respecta els originals.

Les cartes de la baralla, que tanta importància tenen en aquesta primera aventura, ara pertanyen a la baralla espanyola; per tant, la tremenda Reina de Cors esdevé la Reina d’Espases. Potser així es fa més comprensible la mania que té de tallar caps, però es perd l’interessant contrast entre la seva natura homicida i el símbol amorós que és el cor.

Naturalment hi ha d’altres adaptacions casolanes, els pastissos esdevenen coques, el Grifó demana que reciti un vers de Maragall i el cèlebre Gat de Cheshire es converteix en un Gat Castellà(!).

Ja es veu que no es pot prendre aquest llibre com una traducció canònica del clàssic de Carroll, però per l’aroma que desprèn de tota una època de la nostra història és aconsellable acostar-se a admirar-lo. En aquesta adreça podeu trobar la versió digitalitzada d’aquesta petita joia.