dimarts, 24 de novembre de 2009

Imatges d'Alícia: John Tenniel (2)


Com tot caricaturista, Tenniel estava acostumat a dibuixar a partir de la realitat, adaptant-la i transformant-la tot el que calgués per satisfer els seus interessos. En el seu treball per a Carroll no va actuar de forma diferent i en aquest apunt mostraré els referents d’algunes de les il·lustracions, de vegades com a pura inspiració estètica, d’altres amb una càrrega afegida de significat.

Encara que Carroll va mostrar-li els seus dibuixos a Tenniel, aquest rarament els utilitzà com a punt de partida. Una de les escasses excepcions és la imatge d’Alícia jugant al croquet amb el flamenc.

En altres casos, Tenniel cercà la musa en fonts més distingides com la National Gallery londinenca. Per exemple, els exèrcits del Rei Blanc recorden als participants en la batalla de San Romano de Paolo Uccello. I encara més a la que hi ha als Uffizi del mateix pintor.



I la mercurial Duquessa presenta una semblança molt raonable amb la dona vella de Quinten Massys, de la mateixa pinacoteca londinenca.


M’empipa més que Tenniel, amb l’aquiescència de Carroll, introduís un matís polític, inexistent al text original. Els dos oponents parlamentaris que definiren l’època foren Benjamin Disraeli, conservador i jueu convertit a l’anglicanisme, i William Gladstone, liberal. Tots dos foren Primers Ministres en algun moment de les seves vides, però per immortalitzar-los com és degut, calgué que Tenniel els retratés en dues ocasions, durant el viatge en tren i a l’escena del lleó i l’unicorne. Evidentment, per continuar els estereotips, el “jueu” Disraeli és el personatge amb barbeta, sigui cabra o unicorne.

Aquest és Disraeli.

Aquest és Gladstone.


I per acabar, arribem a aquest capítol estrany, únic a les dues aventures, l’encontre amb el cavaller blanc. Alícia que, fins el moment, no ha trobat més que agressius o desconcertants oponents dialèctics, se sent entendrida per aquest desvalgut quixot. Tot el passatge té un to evocador i melangiós, encara que el cavaller sigui un personatge tan risible com fracassat. La crítica sempre ha estat unànime en identificar-lo amb el propi Carroll. Però Tenniel, a saber per què, s’hi autoretrata.

I aquest és un autoretrat de John Tenniel.

Carroll, amic i admirador dels prerafaelites, segur que estaria d’acord amb una il·lustració que recordava Millais.

I si algú s’ha quedat amb gana, aquí teniu totes les il·lustracions que Tenniel va fer pels dos llibres de Carroll. Que vagi de gust!

26 comentaris:

  1. Allau,
    El doctorat comença a anar bé. Cada vegada estic més situat.
    Fantàstiques i sorprenents aquestes comparacions plàstiques!

    ResponElimina
  2. Em congratulo, Galderich, de tenir alumnes que en treuen tant de profit.

    ResponElimina
  3. estic treballant aquestes PACs a marxes forçades i descuidant les de la UOC, espero treure'n bones notes :) La temptació de posar-hi política és molt comuna a l'època, com m'ha fet gràcia el detall de posar-se a l'obra, a la Hitchcock :)

    ResponElimina
  4. Excel·lent: aquest rastreig de les fonts d'inspiració de Tenniel és un dels Tourmalets d'aquest Tour carrollià!
    (i ja sé que no és cap novetat, però no me'n puc estar: el terra quadriculat dels camps de batalla dels dos Uccello és clarament un tauler d'escacs, molt apropiat per a Through the Looking Glass)

    ResponElimina
  5. Això de les PACs, Clídice, no existia quan jo anava a lletra. Espero que vulgui dir Petits Apunts Carrollians (i no Pallisses d'Allau sobre Carroll).

    ResponElimina
  6. Molt ben observat Santi, jo no m'hi havia fixat.

    I gràcies! (has dit Tourmalet o Puigmalet?)

    ResponElimina
  7. Malauradament són Proves d'Avaluació Continuada :(

    ResponElimina
  8. waaaooow; m'agraden molt les semblances raonables.

    ResponElimina
  9. Gràcies per aquesta entrada tan interessant :-)

    ResponElimina
  10. No es mereixen, Maria; no es nota que m'ho estic passant molt be?

    ResponElimina
  11. Interessantíssima entrega de l'ofensiva Carroll, Allau. Com diu el Galderich, amb tu s'apren tant o més que fent un doctorat.

    ResponElimina
  12. Gràcies, Espai, espero que sigui "enseñar deleitando".

    ResponElimina
  13. per si fos poc el simbolisme del llibre... el simbolisme de les il·lustracions!!!
    Una llàtima que a l'adaptació de Disney es eprdés tota aquesta riquesa de matisos!

    ResponElimina
  14. En tots els seus millors sentits: pura il·lustració!
    Ni que això suposi que avui em costi dormir després de tornar a veure l'esgarrifosa "duquessa lletja" del Matsys.

    ResponElimina
  15. Sí, Girbén, és el perill de buscar les fonts.

    ResponElimina
  16. Allau, ara tot el camp és un clam: cal que et proposis seriosament tirar endavant una edició erudita de l'Alícia. I ho dic sincerament.

    ResponElimina
  17. ei! si necessites algú que et faci nosa estic a la teva disposició: sóc una nosa professional ;) (res, pel que et calgui, només cal que xiulis, saps xiular? :P)

    ResponElimina
  18. Que no, Leb, que igual que ara m'ho passo bé amb Carroll, demà serà una altra cosa. Que amb les coses que m'agraden no hi jugo (vull dir que no me les prenc com una feina seriosa a llarg termini, que m'agrada mentre és un joc, ara ja m'he embolicat...)

    ResponElimina
  19. Clídice, no dubto de les teves aptituds, però la nosa ja me la sé fer jo sol. De totes maneres alguna feineta et trobaré, si perseveres.

    ResponElimina
  20. El millor no és llegir-te (que és una passada), sinó esperar aviam amb què ens deleitaràs en la propera entrega. La volta a un llibre des de vuitanta apunts.

    Avui he nat a veure l'Alícia de la Carlota Subirós, però no m'atreveixo a deixar pública constància de la meva humil opinió davant la teva brutal sapiència :)

    ResponElimina
  21. Gràcies, Puig, miraré d'arribar als 80.

    I opina, opina, jo no la penso anar a veure (ni m'agrada que us mossegueu la llengua).

    ResponElimina
  22. Tu t'ho perds :P (una llengua sense mossegar)

    ResponElimina
  23. Gràcies per l'opinió, Gazo. Ahir vaig estar escoltant (gentilesa de Galderich) l'entrevista de la Carlota Subirós a L'Hora del Lector, i la noia hi toca bastant.

    ResponElimina