Ocell atrapat en viu

Ja havia parlat en un parell d’ocasions d’Andrew Bird (Chicago, 1973), el meu últim enamorament musical, però fins dimarts passat no vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en viu. Va ser a la Sala Apolo, amb les entrades exhaurides per una multitud no gaire interessada pel partit del Barça. I, sense por a exagerar, va ser un dels concerts més fenomenals que he vist en la meva ja llarga vida.
Bird es presenta sol en escena: un home alt i ben plantat amb l’aspecte passat de moda d’un venedor d’assegurances del Middle West. Però que estigui sol no és sinònim d’austeritat, perquè el show és un desplegament d’exuberància i matisos. El músic té formació clàssica de violinista, toca també la guitarra elèctrica, canta amb agradable veu de tenor i xiula com una cadernera angèlica, i el millor de tot és que fa totes aquestes coses a la vegada (o quasi).
Qualsevol de les seves cançons pot començar, per exemple, amb un pizzicatto de violí; un cop establert el ritme, aquest queda incorporat a un “loop” sobre el qual s’hi afegeix una melodia tocada amb l’arc i potser l’embelliment d’una refiladissa. Amb aquest coixí, agafa la guitarra i es posa a cantar, els diferents instruments entren i surten gràcies a uns pedals que va controlant (el primer que ha fet en entrar en escena ha estat descalçar-se). A mi em va semblar màgia, però no em feu cas que no sóc prou modern.
Les seves cançons mai no sonen dues vegades de la mateixa manera i, per descomptat, mai no sonen com als discos. En tot cas, el resultat és embriagador, sempre canviant, orgànic, addictiu, jovial i sofisticat. El públic bavejant, rendit des dels primers acords. Quin domini!, quin magnetisme!, quin concertàs!!! Bird acabava aquí la seva gira europea i, segons pròpia confessió, s’havia pres dos cafès per mantenir-se despert fins que sortís el seu avió de les 6 del matí, detall que explicaria l’acceleració d’algun dels seus temes. L’hora i mitja d’intensíssim concert acabà amb una versió amb la “telonera” Jesca Hoop del vell tema de Dylan “Oh, Sister” i amb el convenciment que trigaria molt de temps a veure una cosa semblant. Al menys, fins que Bird torni a visitar-nos. Arribat el cas, no us l’hauríeu de perdre.