Allau a Strawberry Fields Forever
Si encara queda a la xarxa alguna ànima càndida que no conegui “Farmville”, aquest insidiós joc que es troba incrustat a Facebook com un veritable tumor maligne, l’advertiria que se’n guardi d’ell com si de la grip A es tractés. Però em temo que aquesta nota cautelar arriba massa tard. Segons el suplement de “The New York Times” que publica EL PAÍS els dijous, som ja més de 62 milions els que hem picat, dels quals 22 milions hi entrem al menys un cop al dia.
Pels tres que encara no ho saben, els diré que el joc consisteix en tenir cura d’una granja: llaurar i sembrar els camps, collir els fruits, munyir les vaques, esquilar les ovelles. En definitiva, totes aquelles tasques que feien els nostres avis i de les que van fugir per oferir una vida millor als seus fills. No deixa de ser una irònica revenja que hi haguem tornat a caure, encara que sigui de forma virtual.
El joc, tal com l’he explicat, pot sonar perfectament innocent, però hi amaga una càrrega potencial tan addictiva com maligna. Bé, dir-li joc és només una forma de parlar, ja que més aviat es tracta d’una condemna: no hi ha cap repte definit, com no sigui el d’acumular més que ningú (siguin punts d’experiència o de mestratge, diners o andròmines diverses). Un model en miniatura de competitivitat capitalista.
“Farmville” es presenta en fase beta, com si algun dia tinguessin l’esperança d’enllestir una versió definitiva de pagament. De moment, alguns dels objectes més preuats de les granges (com la caseta de l’arbre o la bandera espanyola) s’han de pagar amb diners de debò. Espero que ni els meus amics ni jo caiguem mai en un tal nivell d’abjecció, tot i que l’espantaocells rosa fa molta patxoca.
He intentat desenganxar-me més d’una vegada, però quan Josep, per fer-me enveja, em mostra les fantàstiques novetats que van apareixent a cada moment (la vaca marciana, les carbasses de Halloween, el munt de fulles seques!), hi caic de quatre grapes com el drogoaddicte que es promet un darrer xut. Juro que demà mateix ho deixo, però de moment, algú seria tan amable d’enviar-me un nesprer?
Si encara queda a la xarxa alguna ànima càndida que no conegui “Farmville”, aquest insidiós joc que es troba incrustat a Facebook com un veritable tumor maligne, l’advertiria que se’n guardi d’ell com si de la grip A es tractés. Però em temo que aquesta nota cautelar arriba massa tard. Segons el suplement de “The New York Times” que publica EL PAÍS els dijous, som ja més de 62 milions els que hem picat, dels quals 22 milions hi entrem al menys un cop al dia.
Pels tres que encara no ho saben, els diré que el joc consisteix en tenir cura d’una granja: llaurar i sembrar els camps, collir els fruits, munyir les vaques, esquilar les ovelles. En definitiva, totes aquelles tasques que feien els nostres avis i de les que van fugir per oferir una vida millor als seus fills. No deixa de ser una irònica revenja que hi haguem tornat a caure, encara que sigui de forma virtual.
El joc, tal com l’he explicat, pot sonar perfectament innocent, però hi amaga una càrrega potencial tan addictiva com maligna. Bé, dir-li joc és només una forma de parlar, ja que més aviat es tracta d’una condemna: no hi ha cap repte definit, com no sigui el d’acumular més que ningú (siguin punts d’experiència o de mestratge, diners o andròmines diverses). Un model en miniatura de competitivitat capitalista.
“Farmville” es presenta en fase beta, com si algun dia tinguessin l’esperança d’enllestir una versió definitiva de pagament. De moment, alguns dels objectes més preuats de les granges (com la caseta de l’arbre o la bandera espanyola) s’han de pagar amb diners de debò. Espero que ni els meus amics ni jo caiguem mai en un tal nivell d’abjecció, tot i que l’espantaocells rosa fa molta patxoca.
He intentat desenganxar-me més d’una vegada, però quan Josep, per fer-me enveja, em mostra les fantàstiques novetats que van apareixent a cada moment (la vaca marciana, les carbasses de Halloween, el munt de fulles seques!), hi caic de quatre grapes com el drogoaddicte que es promet un darrer xut. Juro que demà mateix ho deixo, però de moment, algú seria tan amable d’enviar-me un nesprer?
benvingut al món dels gamers, aquests jocs, que ja són una mica vells, són molt addictius, perquè com tu bé dius et van temptant amb "novetats". Al final, però te'n canses, no hi pateixis. Diferent seria si fos un MMORPG, que com què sols actuar amb gent real en tems real s'acaben establint xarxes de les que és molt difícil sortir-ne. Però tampoc és especialment dolent, els MMORPG vull dir. Pel blog hi tinc un article per alguna banda que en parla i de les investigacions que se n'han fet des de les universitats de psicologia, i els deixen molt bé :) Per cert, encara hi ha les banderes americanes? si pots envia-me'n una ;)
ResponEliminaJo no, no hi he caigut, no he entrat mai, de tant en tant veig que vos trobeu ovelles negres i em fa riure, però res més. Ho sento, no et puc enviar un nesprer...
ResponEliminaClídice, de jocs en conec uns quants, però cap tan idiota com aquest (per això deu ser que és l'única que jugo actualment).
ResponEliminaFeliç tu, Maria, fes cas a la veu de l'experiència i ni t'hi acostis a les ovelles negres, els aneguets lletjos i les vaques roses.
ResponEliminaClídice, ja no hi ha banderes per regalar. Vols una altra cosa?
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaSabent que tinc un temparament addictiu intentaré fugir del joc tant com pugui.
Malgrat tot, gràcies per informar-me'n que no el coneixia.
El darrer joc al que em vaig afeccionar és el del Millet... ;-)
Primera noticia que tinc d'aquest joc. Espere mantindre'm lluny d'ell, només em faltava aquesta addicció per sumar-se a totes les que ja tinc. És lo bó de no tindre facebook, i que dure.
ResponEliminaGalderich, compte amb el joc del Millet, que està bé mentre guanyes, però mira com ha acabat.
ResponEliminaTitus fas santament, si prescindeixes de Facebook t'estalviaràs un munt de temptacions.
ResponEliminaL'has clavat: és un joc idiota. Però no ens en podem estar, eh? :-p
ResponEliminaNo, Ferran, no ens en podem estar. M'has de passar el nom del teu jardiner, et fa uns arranjaments florals molt interessants a la teva granja.
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaTu creus sincerament que el Millet acabarà malament? Que le quiten lo bailao!
Allau, punyetero, jo soc una d'aquestes ànimes incorruptes -o no sé com ho has dit- que no coneixia aquest joc, però amb la propaganda que li has fet, el primer que faré ara quan acabi aquest comentari és entrar i provar-ho. Sobre la teua consciència pesarà la meua caiguda a l'abisme del joc!
ResponEliminaLeblansky, jo volia fer un servei a la comunitat i així m'ho pagues? Et feia més assenyat...
ResponElimina