Idil·li d’una tarda d’estiu

Primera pàgina del manuscrit ofert a Alice Liddell

Succeí una càlida tarda, un 4 de juliol de 1862. El lloc, prop de la ciutat universitària d’Oxford. El reverend Charles Lutwidge Dodgson, professor de matemàtiques i lògica a Christ Church, i el seu col·lega Robinson Duckworth llogaren una barca de rems per dur tres de les filles del degà Henry Liddell en una excursió pel riu Tàmesi. Sempre he volgut imaginar aquest llegendari passeig banyat per una llum daurada que desdibuixaria els detalls i deixaria només els contorns, hi veig les branques caigudes dels salzes i els joncs de la riba, potser alguna libèl·lula... Com no conec aquest paisatge anglès, és possible que m’erri, que l’estigui moblant d’inversemblances, enlluernat per l’adjectiu golden que tant es repetirà a l’entorn d’aquesta tarda històrica.

"All in the golden afternoon
Full leisurely we glide..."

Se sap, això sí, que prop de Godstow s’aturaren a berenar a l’ombra d’un paller i que Alice, la mitjana de les tres nenes Liddell, va demanar-li al reverend que els expliqués un conte, com havia fet moltes altres vegades en tardes similars. Dodgson començà a improvisar la història d’una nena que, no casualment, es deia Alice, la qual, tot perseguint un conill blanc acabava en un món de fantasia on li succeïen les aventures més insòlites. Per divertir el seu auditori, el jove professor devia farcir la seva narració d’estirabots inesperats, de còmics jocs de paraules i de referències a gent que les nenes coneguessin. El resultat devia de ser tan excitant que la petita Alice, que llavors tenia 10 anys, va demanar-li al reverend que escrigués tot el que els havia explicat.

Tot i que Dodgson hi accedí, l’encàrrec s’anà demorant. Vull pensar que, a mesura que posava en paper la seva invenció, devia engrescar-se tot sol afegint episodis i bromes que anessin més enllà de la immediatesa de la narració oral. En mostrar el seu manuscrit incomplet als fills del seu amic George MacDonald, aquests respongueren amb tal entusiasme, que a partir d’aquest moment començà a germinar la idea de la seva publicació.

Il·lustració de Carroll del llac de llàgrimes.

El manuscrit de les titulades “Alice’s Adventures Under Ground” finalment arribaren a mans de la seva inspiradora el novembre de 1864, gairebé dos anys i mig després del benaurat passeig pel riu. El text anava acompanyat de 37 il·lustracions, més aviat matusseres, del propi Dodgson. Però ja mesos abans una versió del manuscrit s’havia enviat a l’editor Macmillan, que l’acceptà d’immediat. Les il·lustracions foren encarregades al caricaturista polític John Tenniel i el títol esdevingué “Alice’s Adventures in Wonderland”. Donat el caire lleuger de l’obra, Dodgson optà per presentar-la sota el nom de ploma de Lewis Carroll (una inversió alterada etimològicament dels seus noms de fonts que venia utilitzant des de 9 anys enrere).

La seva publicació el 1865 fou un èxit fulgurant que aviat s’estengué a la resta del món. Se succeïren les edicions i ben aviat les traduccions. La fama universal de Lewis Carroll eclipsà la figura de l’endreçat reverend Dodgson qui, tot i que començava a obtenir guanys considerables amb els seus escrits, preferí continuar amb la seva feina fosca de professor de matemàtiques.

Es diu que, després de la Bíblia, no hi ha cap llibre més conegut a Gran Bretanya que el de les aventures d’Alícia, i segurament a molts altres països serà difícil trobar algú que no hagi sentit parlar de la nena que perseguia un conill blanc. I mentre 150 anys més tard aquest mite continua ben viu, poblat de personatges que, per familiaritat, ja són una mica nostres, la seva imatge fundacional ha quedat per sempre suspesa en el temps, immobilitzada en una tarda d'ambre de 1862.