“Pero ya en la universidad, en la Facultad de Filosofía y Letras, no me matriculé en la Facultad de Hispánicas, sino en Historia. Quería que los libros siguieran siendo puro placer, no un objeto de estudio, ni nada relacionado con el trabajo. No me atraía ser profesora de literatura, crítica literaria, sesuda hispanista. Y entrar en el mundo de la edición ni me pasó nunca por la imaginación. Los libros me interesaban sólo para leerlos o, tal vez, para algún día escribirlos”.
Em va fer molta gràcia llegir aquestes frases a les memòries d’Esther Tusquets, perquè jo vaig actuar de la mateixa manera a l’hora d’escollir carrera. En el meu cas no va ser Història, sinó Matemàtiques, una decisió que no deixava de ser també més aviat poc pràctica, al menys fins que la informàtica inesperadament vingué a rescatar-me. Però això seria una altra història.
Tot això m’ha vingut al cap aquests dies en plena Ofensiva Carroll, una iniciativa en la qual em vaig embarcar alegrement i de la que ara no en sé veure la fi. M’he trobat traduint, buscant bibliografia, encarant textos i consultant l’aparell crític; fent feina de filòleg, vaja. I la veritat és que m’ho estic passant molt bé. Tant bé que m’he començat a preguntar si no vaig equivocar la carrera.
No ha calgut si no que alguns amables (i una mica inconscients) lectors em proposessin escriure pròlegs, traduccions i edicions anotades de Carroll per fer-me tocar de peus a terra. I és que la filologia acadèmica és una tasca seriosa, competitiva i esclava, mentre que el que jo faig és pur plaer i es mou més per l’afecte que pel rigor. Espero que es noti, perquè els gustos són de difícil transmissió, i l’única via que conec per encomanar-los de debò és més el de l’emoció que el de la raó.
Per altra banda, en tot això que escric em sento lliure per caure en la conyeta barata, en la digressió i l’estirabot (pecats que l’acadèmia no em permetria) i confessaré que alguna inexactitud se m’ha colat (en realitat Alícia tenia deu anys el 4 de juliol de 1862, no vuit, com vaig escriure), cosa que m’agrada menys i que procuraré esmenar en el futur.
Però el que realment importa (i l’únic que us hauria d’importar) és que estic xalant de valent. Si les coses no es torcen i no sorgeixen afers de la màxima importància, aquest cap de setmana toca Jabberwocky en dosis de cavall.
Em va fer molta gràcia llegir aquestes frases a les memòries d’Esther Tusquets, perquè jo vaig actuar de la mateixa manera a l’hora d’escollir carrera. En el meu cas no va ser Història, sinó Matemàtiques, una decisió que no deixava de ser també més aviat poc pràctica, al menys fins que la informàtica inesperadament vingué a rescatar-me. Però això seria una altra història.
Tot això m’ha vingut al cap aquests dies en plena Ofensiva Carroll, una iniciativa en la qual em vaig embarcar alegrement i de la que ara no en sé veure la fi. M’he trobat traduint, buscant bibliografia, encarant textos i consultant l’aparell crític; fent feina de filòleg, vaja. I la veritat és que m’ho estic passant molt bé. Tant bé que m’he començat a preguntar si no vaig equivocar la carrera.
No ha calgut si no que alguns amables (i una mica inconscients) lectors em proposessin escriure pròlegs, traduccions i edicions anotades de Carroll per fer-me tocar de peus a terra. I és que la filologia acadèmica és una tasca seriosa, competitiva i esclava, mentre que el que jo faig és pur plaer i es mou més per l’afecte que pel rigor. Espero que es noti, perquè els gustos són de difícil transmissió, i l’única via que conec per encomanar-los de debò és més el de l’emoció que el de la raó.
Per altra banda, en tot això que escric em sento lliure per caure en la conyeta barata, en la digressió i l’estirabot (pecats que l’acadèmia no em permetria) i confessaré que alguna inexactitud se m’ha colat (en realitat Alícia tenia deu anys el 4 de juliol de 1862, no vuit, com vaig escriure), cosa que m’agrada menys i que procuraré esmenar en el futur.
Però el que realment importa (i l’únic que us hauria d’importar) és que estic xalant de valent. Si les coses no es torcen i no sorgeixen afers de la màxima importància, aquest cap de setmana toca Jabberwocky en dosis de cavall.
En aquest país on tothom que vol escriure un llibre es fa filòleg i després passa el que passa, és una meravella gaudir dels textos d'un matemàtico-informàtic que sap transmetre el seu entusiasme per la literatura :) jo em tinc per afortunada, imagino que els altres també. És tot un descans després de tant curricula i titulitis.
ResponEliminaClídice, has pensat en vendre la sèrie "Curricula i titulitis" al Club Super3?
ResponEliminaAllau,
ResponEliminaTu fot-li canya al Carroll que en volem més!
I no oblidis que Pompeu Fabra no fou filòleg sinó enginyer... Així que, endavant les atxes i prent-ho seriosament que les editorials estan a l'aguait del que es cou a la catosfera
No vindré aquí a plorar les meves penes acadèmiques. Quatre llicenciatures encetades i cap títol són la fita que m'avala. M'agrada molt més la devoció que l'obligació. I a tu se't nota que xales de valent.
ResponEliminaEt deixo un enllaç, per si t'animes amb allò de l'Snoopy.
aquí .
Boncapdesetmana.
Si parlem de plaers cal tenir molt present que els (i les) professionals del plaer sempre m'han semblat una mica sòrdids. El plaer veritable és cosa d'aficionats!
ResponEliminaJabberwocky? Tindré el mirall preparat.
En Fabra enginyer i en Carroll matemàtic, estic en bona companyia.
ResponEliminaGràcies per l'enllaç, Matilde, però de moment no és no. Bon cap de setmana.
ResponEliminaNo caldrà, Santi, ho ensenyaré tot del dret.
ResponEliminaAllau, el fet de ser matemàtic -cosa que desconeixia de tu- et situa al lloc ideal per endinsar-te en les meravelles d'Alícia. IPerò francament, tant me fa com si fossis doctorat en cuina nepalí, que la teua passió carrolliana és la que val i la que fa que ens delectem llegint-te. Espero amb impaciència la propera canonada: endavant amb el Jabberwocky i compte amb l'ocell Jub-Jub!
ResponEliminaNo crec, Leb, que ser matemàtic suposi un avantatge, amb el Jabberwocky val més ser un expert de zoologia aberrant.
ResponEliminaAh, i a la legió d'admiradors que et demanen més i més, sempre els pots respondre amb aquelles immortals paraules I ain't here for business, I'm only here for fun!
ResponEliminaHe sentit citar a Bruce Springsteen? El Boss, Santi, sempre té una frase aplicable a qualsevol situació. Igual que Homer Simpson.
ResponEliminaDoncs jo, Allau, quan he llegit que ets matemàtic, també he pensat: heus aquí d'on ve la seva afició per Lewis Carroll.
Si fos tot tan fàcil, Espai... I doncs d'on em ve l'afició per Dickens, per exemple, si sóc tan poc sentimental?
ResponEliminapoc sentimental? ai que em pix de la riss! encara és hora que hagi de néixer l'home, de la tendència que sigui, que no sigui sentimental! ha! poc sentimental diu ... psè ...
ResponEliminaAmb vostè, Circe, un cor de pedra mostraré!
ResponElimina