T@rd@ d’@rt

Per no acabar al cinema com la majoria dels caps de setmana (i perquè no hi havia cap pel·lícula que ens vingués de gust) vam anar a explorar un d’aquests barris dels que sents parlar molt, però que rarament trepitges: l’invent aquest batejat amb el nom tan “modern” de 22@.

Ens sorprengué la quantitat de nous edificis singulars que han brollat com bolets a l’ombra de la torre Agbar, gairebé com una Postdamer Platz casolana. La veritat és que alguns són molt interessants i configuren un nou paisatge que no té res a veure amb cap de les Barcelones que hem conegut, potser més assimilable amb el model de ciutat universal que vas trobant pertot arreu. I malgrat tot, unes passes més enllà, sense solució de continuïtat, encara trobes les casetes de modernisme menestral del Poble Nou, un barri que sempre ataca el meu costat més melangiós.

Però la veritable excusa per visitar l’indret era conèixer Can Framis, l’edifici que la Fundació Vila Casas ha destinat per mostrar la seva col·lecció de pintura. Amb aquest objectiu han restaurat una vella fàbrica de llana del segle XIX: arqueologia de l’arquitectura industrial que ara està tan de moda. Vista des de l’exterior, la construcció resulta depriment, tenyida d’un color gris uniformador que barreja el vell amb allò que és nou. Tampoc hi ajuda l’estat de “work in progress” dels jardins que l’envolten i les tanques provisionals que tot ho enlletgeixen. Això sí, no hi falta la prescriptiva xemeneia de maons vermells, ben erecta al mig d’un pati.

L’interior és una altra cosa. Ens va semblar molt adequat per presentar la col·lecció, amb un recorregut lineal i clar, intrigants obertures de llum amb vistes a l’exterior i una tranquil·litat fruit de la minvada presència de visitants. A Can Framis s’hi pot trobar gran part dels pintors catalans, o que s’han instal·lat a Catalunya per desenvolupar la seva activitat creativa, des del grup de Dau al Set dels anys 50 fins els nostres estrictes contemporanis.

Tot seguint una política museística molt habitual avui en dia, s’eviten les escoles i les cronologies. Els quadres s’agrupen per unitats més o menys temàtiques i venen acompanyats de frases lapidàries (d’Italo Calvino, Walter Benjamin, Alberto Manguel o Borges), com en un “taco” Myrga de la modernitat. Se suposa que d’aquesta manera les pintures “dialoguen” entre elles. Jo no n’estic tan segur d’haver sentit cap conversa, els meus ulls acabaven aterrant sempre en l’obra que més s’apropava al realisme de tota la vida.

De totes maneres la visita fou ben enriquidora. Tot el que allí s’ensenya és d’un nivell tan alt que hi surts tot cofoi, pensant que tenim uns artistes que no ens els mereixem. Per 2 euros que val l’entrada, paga la pena conèixer aquest espai.

Una qüestió diferent és preguntar-se d’on surten els diners que alimenten aquesta Fundació, amb seus a l’Eixample més car, a Palafrugell i a un palauet del segle XV de Torroella. Darrerament anem tan escarmentats...