Imatges d’Alícia: Walt Disney

No, no aguantaré que, com a comentari d’aquest apunt, algú digui alguna cosa previsible en contra de Walt Disney.

El senyor Disney esdevingué una de les bèsties negres dels progres dels 70, potser a causa de la versió simplificada i antiamericana de la vida que teníem llavors. Per a mi, que vaig ser educat amb la seva dieta d’adaptacions dels contes clàssics, no li puc retreure més del que podria fer a Perrault o a Grimm. O sigui res. A més, Walt Disney explotà com pocs les possibilitats del naixent art dels dibuixos animats i creà un munt de meravelles al llarg de la seva vida.

Ben bufona era aquesta noia, no m'explico com no va arribar a ser "Princessa Disney".

La seva versió d’Alícia de l’any 1951 no es compta entre les millors. I malgrat tot, Disney havia mostrat la seva obsessió per Alícia des dels principis de la seva carrera. L’any 1923, quan era només un cineasta principiant a Kansas-City, ja va filmar una “Alice’s Wonderland”, on una actriu interactuava amb diversos personatges animats. Va gaudir d’un moderat èxit, el que va motivar-lo a crear una sèrie de 50 breus “Alice Comedies” que establiren la seva reputació i precediren el seu primer gran èxit: Mickey Mouse.

Arribat el moment d’abordar el primer llargmetratge, Disney tornà a pensar en Alice i fins i tot va fer unes proves amb Mary Pickford, la qual pensava envoltar de personatges animats. L’estrena de la pel·lícula de McLeod del 1933 el va fer desistir del projecte i girà la mirada cap a la Blanca Neus. El triomf fou inenarrable i la resta és història.

Disney continuà pensant en els llibres de Carroll. L’any 1938 enregistrà el títol “Alice in Wonderland” i just acabada la guerra va fer noves proves amb Ginger Rogers (amb la qual de segur que n’hauria resultat una Alícia veritablement suculenta). Per fi a les acaballes dels anys 40 es ficà de ple en una producció totalment animada d’Alícia per iniciar el seu “cicle anglès” (on figurarien clàssics com “Peter Pan”, “101 dàlmates”, “Mary Poppins”, “Merlín l’encantador”, “El llibre de la selva” o “Robin Hood”).

Disney prescindí del model que li proporcionaven les il·lustracions de Tenniel i optà per un estil viu i colorista. Donat que les novel·les de Carroll són més un seguit d’episodis que una narració pròpiament dita, es potenciaren l’espectacularitat, la música i els efectes visuals per sobre dels sofisticats jocs conceptuals.

Els bessons Tweedle a punt de vendre un cotxe usat.

L’estrena l’any 1951 no va ser tan feliç com es podria esperar: els fans de Carroll i el públic anglès en general l’acusaren d’haver “americanitzat” la seva victoriana favorita. El film mantingué el seu status d’obra mig fallida fins que la psicodèlia dels anys 60 incentivà la seva reivindicació. Tot i això crec que encara manté una situació problemàtica dins del canon disneià.

El gat de Cheshire en versió "simpàtica".

Malgrat que aquesta fos una de les pel·lícules més musicals de la factoria Disney (fins i tot trenta compositors hi intervengueren), no ens ha deixat cap melodia memorable, potser perquè totes eren extremadament curtes. O sí, una, arribada gràcies a la intercessió de Pratinsky. Es diu “Alice in Wonderland” (de Sammy Fain) i la versiona Bill Evans (un dels pianistes més fins i filipins que ens ha ofert la història del jazz). El baix és el de Scott LaFaro i la bateria de Paul Motian. Aquí la teniu.