dilluns, 22 de març del 2010

La conya Donizetti


Pavlovsky entra en escena (foto d'Antoni Bofill)

Frank Zappa, gran i irregular humorista, es preguntava retòricament des de la portada d’un dels seus discos si hi ha lloc per l’humor dins de la música. Per descomptat que sí (espero presentar proves per a la defensa properament). Al món de l’òpera, malgrat l’existència d’un grapat d’òperes còmiques (que, als meus ulls, no solen ser gaire divertides), predomina la sensació que al gènere li escau més aviat el patiment.

La fille du regiment”, “opera comique” de Gaetano Donizetti és d’aquelles peces no gaire apreciades pels experts, encara que contingui algunes acrobàcies belcantistes que a mi, poc amant del circ, m’emocionen més aviat poc. Però li tinc simpatia, potser perquè l’any 1993 o 1994 em va permetre veure la gran Gruberova fent poca-soltades en un escenari. I alguna rialla guardo d’aquella experiència.

La fille du regiment” ha tornat enguany al Liceu en una reencarnació excepcional que ha alegrat el dia tant a especialistes com a profans. Els ingredients que s’hi han barrejat són infal·libles, començant pel tenor peruà Juan Diego Flórez qui, ara per ara, deu ser el millor dels Tonios sobre els escenaris mundials. És sabut que en aquesta òpera hi ha una ària que conté 9 dos, una mena d’Himalaia vocal, que el cantant resol sense esforçar-se, com si pugés a Collserola. La seva interpretació d’aquest número va provocar divendres passat el deliri del respectable (i suposo que el mateix haurà passat a la resta de funcions).

Jo dec ser una mica estrany, perquè aquestes exhibicions, que tenen més a veure amb els dobles salts mortals que amb l’art (al cap i a la fi, la peça en si no és gran cosa), no em produeixen ni fred ni calor. Molt més emocionant i en una interpretació igualment impecable, va ser el “Pour me raprocher de Marie”, en la qual Flórez va recollir la meitat de les ovacions. I és que em temo que hi ha una mena de públic que va a veure òpera com si es tractés un espectacle de gladiadors.

De totes maneres, la veritable protagonista de l’obra és Marie, la trempada cantinera que la soldadesca ha adoptat, i cal dir que Patricia Ciofi ho fa perfecte. No em veig capaç de comparar-la amb altres intèrprets, però la seva forma de tractar el belcanto és impecable i la bellesa de la seva veu i el seu domini dels diferents registres del paper crec que va captivar-nos a tots. A més, té un físic juvenil, molt adequat pel paper i mostra molt de domini escènic. Amb raó fou la gran triomfadora de la nit.

El Sulpice de Pietro Spagnoli ha estat perfecte en un paper que, vocalment, no és gaire compromès però que ha de suscitar la complicitat de l’espectador. Ho ha aconseguit sense problema. Victoria Livengood, en el paper de la Marquesa de Berkenfield, té una veu bastant espatllada, però com que el seu rol és de “característica”, ha funcionat sensacionalment, ajudada per un físic de matrona imponent.

Aquesta obra ha significat el debut d’Ángel Pavlovsky en el gènere operístic. El paper de la Duquessa de Crakentorp, tot i ser parlat, l’havien interpretat anteriorment exímies dives com Montserrat Caballé o Kiri Te Kanawa a les acaballes de les seves carreres. Incomprensibles “miscasts”, perquè queda clar que el paper està fet a la mida del nostre “roba escenes” preferit. Que tremoli el Met, que arriba Pavlovsky!

Un element essencial de l’èxit de la funció és la posada en escena de Laurent Pelly, que fa anys que volta pel món recollint (justos) aplaudiments. El trasllat de l’acció a la Primera Guerra Mundial no grinyola en cap moment i la desballestada escenografia feta amb mapes rebregats contribueix a l’humor de la proposta. Hi ha algunes coreografies ximples i uns imaginatius cops d’efecte que ajuden a que el somriure no estigui mai gaire lluny dels llavis.

Tot i això, aquest muntatge venia precedit de tan bones crítiques, que potser m’esperava més. És cert que funciona bé i que les llibertats que es pren són justificades; però no m’ha semblat genial. Potser és que estem tan acostumats a patir les arbitrarietats de certs directors d’escena, que qualsevol escenificació que sigui correcta i eficaç és coronada com una “rara avis”. En últim terme, aquesta òpera decididament menor de Donizetti segurament serà la que més feliços ens haurà fet aquesta temporada.

17 comentaris:

  1. Hi ha gent que gaudeix de les crítiques taurines sense anar-hi i jo gaudeixo de les teves critiques operístiques sense anar-hi.... serà un nou gènere... o ja un vell gènere?

    ResponElimina
  2. Em passa el mateix que al Galderich.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Julia i Galderich. Crec que és un molt vell gènere i m'ho prenc com un elogi.

    ResponElimina
  4. I jo que no la veuré fins el darrer dia! Espero que el Flórez no estigui gaire cansat; no crec que faci un bis de l'ària dels nou dos com a la primera funció (18 dos, el tio!), però almenys que no en falli cap dels nou... A mi, veus, aquestes pirotècnies vocals m'agraden i discrepo: crec que també formen part de l'art. Per cert, no havíeu marxat, vosaltres? Què hi fas, aquí, responent comentaris? Au, vinga, a passejar Roma, home!

    ResponElimina
  5. doncs m'apunto al grup de fans encapçalat per la Júlia i en Galderich (si ja em costa el cinema, l'òpera ni te cueng), d'ençà que ens en fas cròniques la gaudeixo sense angoixar-me, o sigui, sense anar-hi :P

    ResponElimina
  6. I jo que em pensava que eres de vacances... O has deixat també un avatar que té cura del blog?
    Respecte de l'òpera, no puc, no puc. Una vegada em van donar una invitació per anar al Liceu refet amb diners públics, i vaig tenir un atac d'insubmissió i d'objecció fiscal: el primer que em venia al cap era deduir-me dels meus impostos la part que va anar a pagar la reconstrucció. Deuen ser els meus prejudicis?
    Tot i això, reconec que la crítica operística és tot un art. Les coses cal dir-les pel seu nom.

    ResponElimina
  7. Hahaha. Jo també recordo la Gruberova de fa anys fent pallasades per l'escenari. Però el que no recordo és qui va cantar el Tonio!
    Jo tambés estava divendres al teatre. La tinc a l'abonament per dijous vinent. però em vaig comprar una entrada de 9 euros nmés per escoltar el Juan Diego Flórez... jo soc d'aquests que els agraden (també) els gladiadors.
    Però el millor de tot (i això que no el vaig veure perquè estava al 5é pis lateral) va ser el Plavovski. Qui li anava a dir a aquest home que al seus 70 anys seria una diva del Liceu? Segur que era el seu somni... però que es fes realitat...

    ResponElimina
  8. Home, d'òperes genuïnament còmiques ja n'hi ha alguna, ja. Jo sempre ric força amb Gianni Schicchi.

    La fille no és per pixar-se però em fa somriure molt. I amb un muntatge bo-bo com aquest, amb un Pavlovski descordat, alguna rialla sempre s'escapa...

    (La Ciofi, gràcil, divertida i encisadora... però aquella Gruberova saltimbanqui és inesborrable!)

    ResponElimina
  9. Que jo sàpiga són "còmiques" totes les òperes que combinen cant i recitatiu. No té res que veure que l' argument sigui tràgic. Suposo que quan us referiu a "còmiques" en el sentit de que són comèdies i, per tant, fan riure, voleu dir "buffe", "ópere buffe" o "òpera buffa".
    Salutacions còmiques i buffes.

    ResponElimina
  10. El Tonio de la Gruberova es deia (va morir tràgicament el pobre) Deon van der Walt (malgrat el nom era Sud-africà)

    Aqui us deixo un Youtube que vaig pujar no fa gaire al meu canal, amb la Grube i ell.

    http://www.youtube.com/watch?v=lanQGd87r6M

    ResponElimina
  11. Ferran, el dia que la vaig veure, no va repetir l'ària i crec que algu n'estava queixos (i es que ho volen tot).

    I hi ha temps per tot i també per descansar una estona.

    ResponElimina
  12. Clidice, dius unes coses que no sé si expulsar-te de classe ;p

    ResponElimina
  13. Lluis, amb aquestes manies dificilment sortiries de casa.

    ResponElimina
  14. Max, no sabia que les entrades sense visibilitat eren tan barates. En funcions com la del divendres, val la pena.

    ResponElimina
  15. Es que, Santi, quan qui fa el ximple és una cantant consagrada, encara és més divertit.

    ResponElimina
  16. Gloria, quan dic operes comiques ho dic en l'accepcio catalana de fer riure. Ja se què "opera comique" és una altra cosa. Tot i que està clar que "La fille" també pretèn fer riure.

    ResponElimina