Dickens en esbós

 

Els textos costumistes que Dickens, emparat pel pseudònim de “Boz”, anava publicant aquí i allà a la premsa començaven a adquirir notorietat pública. Hom es preguntava qui s’amagava darrera d’aquest breu motiu. Dickens l’havia robat d'un tal Moses, personatge d’una novel·la d’Oliver Goldsmith, i també d’una broma sobre el seu germà petit Augustus, al qual anomenava Moses, o més nasalment “Boz”.

Prova d’aquesta popularitat creixent, el 1836, quan Dickens tenia només 24 anys, aquelles peces curtes, foren publicades en forma de llibre. Aquests “Sketches by Boz” o “Esbossos de Boz”, sense ser cap obra mestra, constitueixen un llaminer mostrari dels recursos que el jove escriptor Dickens pot oferir als seus lectors i anuncia el que està per venir.

En aquella època era molt comú publicar els llibres en lliurament periòdics, habitualment mensuals, una forma que permetia l’accés a la lectura a les classes menys privilegiades. Anglaterra es trobava en plena revolució industrial, les ciutats creixien i, amb elles, els mitjans de comunicació. L’alfabetització devia de ser encara escassa i imagino que aquells textos eren sovint degustats col·lectivament entorn d’un lector privilegiat, fet que assegurava una difusió exponencial.

La pràctica totalitat de les novel·les de Dickens, abans d’aparèixer en format llibre, foren publicades en fascicles, el que permeté la ràpida expansió de la seva popularitat (i afectà també el seu contingut, com hauré de comentar en algun altre moment). “Sketches by Boz” fou l’excepció, perquè començà com a peces soltes aparegudes en diferents mitjans, després fou llibre i finalment es serialitzà entre 1837 i 1839.

Per fer aquests lliurament més atractius, a cada número hi solien aparèixer tres o quatre il·lustracions. Per això totes les novel·les de Dickens compten amb la seva imatgeria pròpia, un fet que desgraciadament no es respecta gairebé mai en les traduccions, tot i que solen ser per elles mateixes una delícia. Les d’aquest llibre foren encarregades a George Cruikshank (1792-1878), un prestigiós dibuixant de caire moralista a qui se l’anomenava “el modern Hogarth”. Aquest artista també il·lustrà “Oliver Twist” i va intentar atribuir-se els mèrits de l’argument. Entre això i que a la llarga esdevingué un abstemi militant, en oposició al caràcter molt més permissiu de Dickens, l’aliança no anà més enllà.

Els treballs periodístics de Dickens, apart d’un primer tast de popularitat, li permeteren tractar-se amb algun dels prohoms de l’època. George Hogarth, director del “Evening Chronicle”, el va convidar a casa seva per encarregar-li una sèrie d’esbossos sobre Londres. Allí va conèixer els nou fills de la família entre els quals s’hi trobava Catherine, una atractiva morena de dinou anys, d’aspecte voluptuós i comportament plàcid. Aviat esdevingué amic de tota la família. Dir que s’enamorà de Kate potser és una exageració; almenys alguns biògrafs suggereixen que Dickens s’enamorà més aviat del fet d’estar enamorat, una malaltia del tot literària. A principis de 1835 Charles demanà la mà de Catherine i la petició fou acceptada amb alegria per part de tota la família Hogarth.

El nuviatge no fou del tot planer, perquè l’escriptor semblava més preocupat en assegurar la seva carrera incipient que en festejar la Kate, la qual a més mostrava sovint el seu mal humor per a desesperació de Charles. Afortunadament, estava a punt de rebre un encàrrec que li canviaria la vida per sempre. Malauradament, aquest mateix encàrrec faria viable el seu matrimoni.