Una notte all’opera

“Pare che ci sia un incendio” disse l’uomo taliando verso il paese in basso quasi a ottenere conferma.
“Ma kome è stato? Lei sa?”
L’uomo calò le braccia, se le mise darrè la schiena, si taliò la punta delle scarpe.
“Non lo sapete?”.
“No. Nessuno kvi sa”.
“Ah. Pare che la soprano a un certo punto stonò”.
E detto questo si rimise in cammino, ripigliando la posizione di mani in alto.
“Che minchia è la soprano?” spiò Tano Alletto, il cocchiere.
“È una tonna ke kanta” spiegò Hoffer scuotendosi dallo stupore.

Andrea Camilleri va començar tard la seva carrera narrativa. La seva primera novel·la publicada, “Il corso delle cose”, encara que escrita 10 anys abans, aparegué el 1978, quan l’autor ja tenia 53 anys. Però no fou fins l’any 1992 quan es va posar a produir seriosament i en l’actualitat no sembla que hi hagi qui el pari. Deixant de banda la seva exitosa sèrie del comissari Montalbano, les novel·les de Camilleri aborden en to molt divers fets històrics més o menys recents de la seva odiada i estimada Sicília. Moltes d’elles estan ambientades en les ciutats imaginàries de Montelusa i Vigàta, transsumptes de les molt reals Agrigento i Porto Empedocle (el seu lloc de naixement).

Sense dubte una de les seves novel·les més populars fora del cicle Montalbano és “Il birraio di Preston” del 1995. Aquí es va traduir com “L’òpera de Vigata”, Edicions 62 (2004) i existeix versió en castellà de Destino amb títol similar. Però jo, que sóc molt xulo i que tot l’italià que sé l’he après al cinema, quan vam ser a Palermo l’any passat, no em vaig poder resistir a comprar la bonica edició blau fosc de Sellerio Editore (el seu editor palermità de tota la vida) per vuit eurets de res.

A l’inici de la lectura vaig buscar la companyia d’un diccionari bilingüe, però aviat el vaig abandonar: gran part del llibre està escrit en dialecte, no tan sols sicilià, sinó també florentí, romà i milanès (a més d’algunes pronúncies germàniques, com les que encapçalen l’apunt), parles que no es troben als diccionaris convencionals. Curiosament, així que vaig prescindir de la lexicografia, la lectura se’m va fer més planera i comprensible. Hi ha quelcom de meravellós en aquest flux continu entre les llengües mediterrànies i en reconèixer cosins catalans al llarg de tota la península itàlica. Possiblement mai no aprendré a parlar i escriure italià correctament, però cada dia que passi l’entendré una mica millor.

I ara potser que em deixi de confessions personals i torni al llibre. “Il birraio di Preston”, o “La cervesera de Preston”, és en primer lloc el títol d’una òpera de Luigi Ricci (1805-1859), estrenada a Florència el 1847, una òpera que existeix al món real, però que hauria estat justament oblidada si no fos per la inventiva de Camilleri.

Basada en un fet real succeït a Caltanisetta el 1874, a la novel·la hi ha el prefecte de Montelusa, foraster florentí, que imposa aquesta òpera desconeguda per inaugurar el teatre de Vigàta, mentre l’estrella local (Bellini) o la nacional (Verdi) esperen al Purgatori. Les conseqüències d’aquest fet banal (o no tant, que al cap i a la fi això és Itàlia) es desencadenen en totes direccions i desvetllen els jocs de poder de la societat siciliana. Hi apareixen raons familiars, estratègies polítiques, xantatges mafiosos i també alguna història de banyes. El conjunt, amb la seva mirada calidoscòpica, és una divertidíssima  comèdia humana d’equívocs sense fi.

Per a tots a qui ens agrada l’òpera, la recepció del públic de Vigàta d’aquest “Birraio” és impagable. Així, quan a l’inici de l’obra el cor expressa la seva alegria per tornar a la feina, algunes veus crítiques s’alcen del pati de butaques i es pregunten sobre el seny d’aquests exaltats. L’exaltació de la cervesa també troba ferms defensors de les qualitats del vi. Però quan el cor repeteix una i altra vegada el que diu el solista, com sol passar a totes les òperes, hi ha un curtcircuit fenomenal i finalment aquest “birraio” esclata amb tots els seus colors:

“Ma perché questi sei stronzi ripetono sempre le cose? Che credono, che siamo zulù? Noi quello c’è da capire lo capiamo a prima botta, senza bisogno di ripetizione!”

La novel·la està escrita amb una exuberància i unes ganes de jugar dignes d’un adolescent. Els capítols, sense cap ordre cronològic, se centren en diversos personatges, de vegades tangencials, de vegades centrals i amb tons que poden passar de l’escena costumista, a la novel·la negra, passant per l’erotisme o la discussió política. I, com a joc metaliterari de regal, cada capítol comença com la paròdia d’una novel·la cèlebre: “Farenheit, 451” de Bradbury, “Moby Dick” de Melville, “Si una nit d’hivern un viatger” de Calvino i fins i tot “era una nit fosca i tempestuosa” de Snoopy.

Sorneguer, Camilleri, sembla dir-nos que la realitat és polièdrica, que es pot interpretar de moltes maneres i que, potser, de cara a la història el que es perpetuarà amb més força són les mentides. Altament entretinguda, altament “divertente”.