dimecres, 16 de juny de 2010

Una notte all’opera


“Pare che ci sia un incendio” disse l’uomo taliando verso il paese in basso quasi a ottenere conferma.
“Ma kome è stato? Lei sa?”
L’uomo calò le braccia, se le mise darrè la schiena, si taliò la punta delle scarpe.
“Non lo sapete?”.
“No. Nessuno kvi sa”.
“Ah. Pare che la soprano a un certo punto stonò”.
E detto questo si rimise in cammino, ripigliando la posizione di mani in alto.
“Che minchia è la soprano?” spiò Tano Alletto, il cocchiere.
“È una tonna ke kanta” spiegò Hoffer scuotendosi dallo stupore.


Andrea Camilleri va començar tard la seva carrera narrativa. La seva primera novel·la publicada, “Il corso delle cose”, encara que escrita 10 anys abans, aparegué el 1978, quan l’autor ja tenia 53 anys. Però no fou fins l’any 1992 quan es va posar a produir seriosament i en l’actualitat no sembla que hi hagi qui el pari. Deixant de banda la seva exitosa sèrie del comissari Montalbano, les novel·les de Camilleri aborden en to molt divers fets històrics més o menys recents de la seva odiada i estimada Sicília. Moltes d’elles estan ambientades en les ciutats imaginàries de Montelusa i Vigàta, transsumptes de les molt reals Agrigento i Porto Empedocle (el seu lloc de naixement).

Sense dubte una de les seves novel·les més populars fora del cicle Montalbano és “Il birraio di Preston” del 1995. Aquí es va traduir com “L’òpera de Vigata”, Edicions 62 (2004) i existeix versió en castellà de Destino amb títol similar. Però jo, que sóc molt xulo i que tot l’italià que sé l’he après al cinema, quan vam ser a Palermo l’any passat, no em vaig poder resistir a comprar la bonica edició blau fosc de Sellerio Editore (el seu editor palermità de tota la vida) per vuit eurets de res.

A l’inici de la lectura vaig buscar la companyia d’un diccionari bilingüe, però aviat el vaig abandonar: gran part del llibre està escrit en dialecte, no tan sols sicilià, sinó també florentí, romà i milanès (a més d’algunes pronúncies germàniques, com les que encapçalen l’apunt), parles que no es troben als diccionaris convencionals. Curiosament, així que vaig prescindir de la lexicografia, la lectura se’m va fer més planera i comprensible. Hi ha quelcom de meravellós en aquest flux continu entre les llengües mediterrànies i en reconèixer cosins catalans al llarg de tota la península itàlica. Possiblement mai no aprendré a parlar i escriure italià correctament, però cada dia que passi l’entendré una mica millor.

I ara potser que em deixi de confessions personals i torni al llibre. “Il birraio di Preston”, o “La cervesera de Preston”, és en primer lloc el títol d’una òpera de Luigi Ricci (1805-1859), estrenada a Florència el 1847, una òpera que existeix al món real, però que hauria estat justament oblidada si no fos per la inventiva de Camilleri.

Basada en un fet real succeït a Caltanisetta el 1874, a la novel·la hi ha el prefecte de Montelusa, foraster florentí, que imposa aquesta òpera desconeguda per inaugurar el teatre de Vigàta, mentre l’estrella local (Bellini) o la nacional (Verdi) esperen al Purgatori. Les conseqüències d’aquest fet banal (o no tant, que al cap i a la fi això és Itàlia) es desencadenen en totes direccions i desvetllen els jocs de poder de la societat siciliana. Hi apareixen raons familiars, estratègies polítiques, xantatges mafiosos i també alguna història de banyes. El conjunt, amb la seva mirada calidoscòpica, és una divertidíssima  comèdia humana d’equívocs sense fi.

Per a tots a qui ens agrada l’òpera, la recepció del públic de Vigàta d’aquest “Birraio” és impagable. Així, quan a l’inici de l’obra el cor expressa la seva alegria per tornar a la feina, algunes veus crítiques s’alcen del pati de butaques i es pregunten sobre el seny d’aquests exaltats. L’exaltació de la cervesa també troba ferms defensors de les qualitats del vi. Però quan el cor repeteix una i altra vegada el que diu el solista, com sol passar a totes les òperes, hi ha un curtcircuit fenomenal i finalment aquest “birraio” esclata amb tots els seus colors:

“Ma perché questi sei stronzi ripetono sempre le cose? Che credono, che siamo zulù? Noi quello c’è da capire lo capiamo a prima botta, senza bisogno di ripetizione!”

La novel·la està escrita amb una exuberància i unes ganes de jugar dignes d’un adolescent. Els capítols, sense cap ordre cronològic, se centren en diversos personatges, de vegades tangencials, de vegades centrals i amb tons que poden passar de l’escena costumista, a la novel·la negra, passant per l’erotisme o la discussió política. I, com a joc metaliterari de regal, cada capítol comença com la paròdia d’una novel·la cèlebre: “Farenheit, 451” de Bradbury, “Moby Dick” de Melville, “Si una nit d’hivern un viatger” de Calvino i fins i tot “era una nit fosca i tempestuosa” de Snoopy.

Sorneguer, Camilleri, sembla dir-nos que la realitat és polièdrica, que es pot interpretar de moltes maneres i que, potser, de cara a la història el que es perpetuarà amb més força són les mentides. Altament entretinguda, altament “divertente”.

17 comentaris:

  1. No coneixia aquest títol, però el buscaré, tant per l'òpera com pel joc metaliterari, que a mi tot el que siga jugar ja em va bé.

    ResponElimina
  2. Amb això de l'italià, la familiaritat és un autèntic perill!!
    Com que m'acabo de cruspir les Historias de Roma que ens vas recomanar la setmana passada (gràcies!, salam et guardi molts anys i en vida meva), reprodueixo un fragment:

    "...un joven cura español recién llegado a Roma desea comprar un cacharro para la pequeña cocinilla de su residencia. Necesita, concretamente, un cazo de buen tamaño. Acude a una ferretería y lo pide en lo que deduce como versión italiana, esto es, pide un "cazzo grosso". En la tienda aún se ríen cuando recuerdan el día en que apareció un cura y, plantado ante el mostrador, exigió un cipote de gran tamaño"

    Sort en tinc de Pau Vidal (sí, sempre dic el mateix), que m'acosta Camilleri i m'estalvia els perills del cazzo grosso.

    ResponElimina
  3. Titus, segur que et diverteix. En quant a l'òpera original de Ricci sembla que és bastant dolenta, però és un fil que podries explorar ;p

    ResponElimina
  4. Ai, Matilde, però es perd gran part de la música. A més "fotre" ho diuen gairebé igual.

    ResponElimina
  5. Pa mi que han anat a Manlleu (bonica? vila osonenca).

    ResponElimina
  6. Yo estoy con "la muerte de Amalia Sacerdote". Es mi primera aproximación a Camilleri y, por el momento, va bien la cosa :-)

    ResponElimina
  7. Jo no he llegit res de Camilleri, però un home que ha nascut a un lloc que es diu Porto Empedocle ha de ser per força bon escriptor...
    (I ara, mirant-me la wikipedia, veig que l'any 2003 el poble va canviar oficialment el seu nom. Ara es diu Porto Empedocle Vigata.)

    ResponElimina
  8. Ya lo vi, Sufur, y estuve a punto de decirte que es lo que más flojo de lo mucho que le he leido.

    ResponElimina
  9. znif :( falti, ai! (he començat l'Anna, he hagut d'aparcar la lectura del llibre d'un tal Albert U. o sigui que quan el vegi li diré que és per culpa teva i d'una russa pesada :P)

    ResponElimina
  10. Espai, fes-te un favor i dona-li una oportunitat. És lleuger i fresc, ideal per l'estiu.

    També llegeixo que el nom de Porto Empedocle era del 1863, en record del filòsof nascut a Agrigento. Abans se'n deia Molo di Girgenti.

    ResponElimina
  11. Una mica volubles, les autoritats d'aquest poble, els de Correus s'hi deuen tornar bojos.

    ResponElimina
  12. Clídice, aquest el pots colar tranquil·lament aprofitant una estoneta que l'Anna està canviant d'home.

    ResponElimina
  13. Brian, tinc entès que al servei de correus italià no li calen excuses per justificar la seva ineptitud.

    ResponElimina
  14. Camilleri és tan simpàtic com distreta és la seva obra. Distreta i prescindible. Li he llegit coses i es com no haver llegit res. Hi ha una molt interessant excepció: No sabeu pas (Voi non sapete) sobre el mafiós Bernardo Provenzano.
    És cert que no es pot anar a cegues pensant que els significats de les coses porten el mateix nom en català, castellà i italià pero, en general i, tal com fas tu, Allau, amb un diccionari un se'n surt bé i frueïx de l'altra idioma i les seves variants tan emparentades amb les nostres.
    Si anem a mirar el verb castellà "coger" té una connotació molt diferent a Màxic i, tanmateix, són paraules d'un mateix idioma amb diferents accepcions, la de Mèxic, perillosa.
    Salutacions!

    ResponElimina
  15. Glòria, què dura que ets amb Camilleri! D'acord que no és un Thomas Mann i que de vegades fa llibres molt poca cosa; però el seu cicle Montalbano, encara que sigui per acumulació m'ha fet gaudir d'hores molt agradables. "No sabeu pas" em va semblar molt interessant i aquest de l'òpera el trobo veritablement molt reeixit.

    El problema d'aquest llibre va ser que moltes de les paraules desconegudes eren dialectals i no figuraven al meu diccionari; però per context i amb imaginació crec que me'n vaig sortir.

    ResponElimina
  16. Apa, un altre autor a afegir -ni tan sols he llegit les històries protagonitzades per Montalbano- a la llista del que em falten. Gràcies per fer saltar l'espurneta :)

    ResponElimina
  17. Leb, Montalbano és ideal per l'estiu i obre la gana.

    ResponElimina