El jove Dickens

Potser hem oblidat que la fotografia fou inventada durant la vida de Charles Dickens. Mentrestant, calia confiar en les tietes desocupades, com Janet Barrow, que feien miniatures tan poc compromeses com aquesta (Charles als divuit anys).

En un to de fulletó que s’adiu amb el novel·lista, ara direm allò de: havíem deixat Charles en el moment que el seu pare l’alliberava de les penoses tasques a la fàbrica de betum i li permetia tornar a l’escola.

L’alegria durà poc. Als 15 anys fou obligat a abandonar definitivament els estudis i començà a treballar com a oficinista en un despatx de procuradors. Hi va romandre un any i mig i de l’experiència guardà per sempre més una marcada desconfiança envers els administradors de la llei. Durant aquests anys continuà cultivant la seva afició pel teatre i va considerar la possibilitat d’esdevenir actor. En algunes sales “privades”, tot pagant dues lliures, era possible actuar en alguna de les funcions, fins i tot de protagonista, fent de Hamlet o de Macbeth. Així fou com Dickens adquirí unes “taules” que li serien molt útils en el futur. Potser, a causa d’aquestes aficions una mica bohèmies, va adquirir el costum de vestir d’una forma extravagant, amb armilles cridaneres i força quincalla a la vista.

La fortuna del pare havia millorat en rebre el retir de l’Armada amb una pensió de 145 lliures anuals. Va aprendre llavors taquigrafia i va començar a fer cròniques judicials i parlamentàries. Amb el seu recolzament, el fill l’imità. El periodisme era una feina ben remunerada que, pel tracte que permetia amb tots els estrats de la societat, li resultava atractiva. Després d’estudiar de forma autodidacta i amb no poques dificultats els misteris de la taquigrafia, esdevingué el competidor del seu propi pare, asseguts l’un al costat de l’altre a les sessions del Parlament. La seva opinió sobre la classe política no en va sortir gens afavorida d’aquelles sessions.

El 1829, als disset anys, s’enamorà de la germana d’una amiga de la seva germana Fanny. Es deia Maria Beadnell, era filla d’un banquer, i tenia un any més que ell. Maria era coqueta i gaudia turmentant el jove enamorat, però tenia clar que el periodista incipient no estava a l’alçada de les seves aspiracions (la pobra, tenia pa a l’ull). Els seus pares, no cal dir-ho, tampoc contemplaven la relació amb complaença. Charles aguantà aquell joc de desdenys fins l’any 1833, en el qual se li acabà la paciència (i els papàs enviaren la Beadnell a estudiar a París). Posteriorment convertiria Maria Beadnell en Dora, el primer amor, encantador i cap de pardals, de David Copperfield, destinada a morir jove en una poc subtil venjança.

Retrobà Maria Beadnell l’any 1855, convertida en una senyora casada, grassa, voluble i insuportablement xerraire i, tot enterrant el bell record del seu primer amor juvenil, la retratà com la ridícula Flora Pinching, passió adolescent de l’heroi Arthur Clenman a “Little Dorrit”.

Segur que no li calia, però el rebuig de la Beadnell esperonà encara més les ambicions del jove Dickens. Decidit a fer-se un nom, començà a recórrer el país amunt i avall, tant per cobrir campanyes electorals com a la recerca de la notícia fresca, amb l’aspiració sempre de ser el primer en donar-la a la llum. De passada es familiaritzà amb el món de les diligències, les posades i els hostals, i sobretot amb els milers d’històries que hom podia trobar al llarg dels camins o prop d’una pinta de cervesa en bona companyia. Els retrats costumistes, els petits trossos de vida que va anar publicant en diaris diversos van gaudir de l’acceptació del públic. Ningú encara ho sabia, però el triomf era a la porta.

La senyoreta R. E. Drummond el miniaturitzà als 24 anys.