Vita Nuova

Tallar les amarres amb família i amistats, abandonar el llast dels objectes que hem anat acumulant al nostre voltant, trencar amb tot i començar de nou en un lloc remot. Qui no ha tingut alguna vegada a la vida aquestes fantasies? Habitualment la realitat s’imposa amb la solidesa d’unes cadenes que pocs tindríem la força de destruir, però això és el que fa precisament Anne, la protagonista de “Villa Amalia”, pel·lícula de Benoît Jacquot basada en una novel·la homònima de Pascal Quignard. El doble detonant per prendre aquesta decisió pot semblar trivial (el descobriment de la infidelitat del marit, la retrobada amb un amic d’infantesa), però res en aquest film ens és totalment explicat i s’endevina que al darrera de cada personatge hi ha una vida i uns motius que justifiquen les seves reaccions. Aquest procediment el·líptic pressuposa un espectador intel·ligent o, si més no actiu, que ha de refer la biografia d’aquesta dona a partir de revelacions tan breus com suggeridores: el germà mort a la infantesa, la mare emmudida, el pare jueu absent, les amigues normandes, la malaltia de l’amic…

Jacquot propicia un muntatge tan eixut com orgànic, com si volgués eliminar de la narració tot el que li és superflu. Bon exemple és la llarga i central seqüència de la fugida, amb música de Purcell, en la qual s’esborren deliberadament les pistes de l’itinerari de la protagonista, com si potser ni ella sabés on va. Significatiu també el que es mostra i el que s’oculta: aquest amant passavolant o el noi italià de qui només veiem els clatells, un peus que es descalcen, dos caps adormits il·luminats per una lot… Aquesta manca de referències, on els personatges no arriben als llocs, simplement hi són, confereixen al conjunt un aire com de somni.

En una pel·lícula en la que es parla poc i sovint de forma esquiva i on, a més, la protagonista és pianista de professió, la banda sonora de Bruno Coulais sembla fonamental. No és una música intrusiva i es permet llargues estones de silenci per subratllar l’eficàcia de les seves aparicions.

Amb tot, el que dóna ànima a la pel·lícula és la presència d’Isabelle Huppert, amb seguretat una de les millors actrius europees i de qui no recordo ni un sol film seu mancat d’interès. Veure el rostre de la Huppert, sempre tendent al gest mínim, però revelador, és una experiència fascinant. “Villa Amalia” és una pel·lícula difícil de traduir en paraules, el que potser significa que es tracta d’un artefacte de pura vocació cinematogràfica, en qualsevol cas d’una bellíssima poesia, aspra com la vegetació mediterrània.