Obra de Marcia Dalfini
Comentar o no comentar, that’s the question.
La possibilitat de dir la teva en un bloc és l’ornament, entre democràtic i demagògic, que permet al propietari descarregar una mica del pes del seu egocentrisme culpable. És clar que ningú no té obligació de fer-ho, i de totes maneres nosaltres, els webtinents disposem d’eines per saber quanta gent ens llegeix calladament. Però la veritat és que en el fons ens encanta que la gent comenti, encara que ens trametin pures inanitats.
No em queda tan clar perquè cal fer-ho. Corregir un error palès, sol·licitar informació, aportar una dada suplementària i pertinent, són tres motius ben lícits. La resta de propòsits són més discutibles i acompanyaran el gust de cadascú.
Tanmateix, el fet de comentar, independentment del seu contingut, representa un gest de solidaritat, un signe d’adhesió i una mena de firma al llibre de visites. Existeix una diplomàcia, de regles mai no escrites, que obliguen a fer-se visible en els blocs “amics”. Quan algú que sol deixar un comentari freqüent, emmudeix durant dos o tres dies, la teva confiança trontolla. L’hauràs ofès? T’ha abandonat per rebolcar-se en pàgines més agradoses? Així de febles són els nostres egos.
A la recíproca, quan visito altres blocs mai no sé com actuar. De vegades el comentari sorgeix amb naturalitat. En altres ocasions no se m’acut res a dir, i ho sento com una traïció. Hi ha certs territoris on la majoria dels textos em semblen excel·lents sense necessitat d’afegir-hi res més, i dir-ho una vegada rere l’altra sonaria a pura llagoteria mecànica. Cal que obri la boca només quan un apunt em sembla que està per dessota del nivell habitual? Seria injust.
Per facilitar una valoració menys compromesa s’han inventat aquests sistemes de les estrelletes, i les etiquetes de “m’agrada”, “no m’agrada”, “execrable”, etc. La veritat és que t’impliquen tant i tant poc, que semble almoines dipositades distretament en sortir de missa de dotze. Jo no acostumo a fer-ne cap ús.
Els veritables professionals, que volen establir bones connexions amb tothom i ser els més llegits de la xarxa, s’ho planifiquen amb una agenda que estableix el programa de visites. Cada "x" dies entren al teu bloc, fan un comentari tèbiament pertinent i, després, fins a la propera “lectura del comptador”.
El fet és que darrerament estic una mica inapetent a l’hora de fer comentaris. Tot i agradar-me el que llegeixo, sovint no se m’acut res a dir i escriure un “molt bo!” em sembla poca cosa. No m’ho tingueu en compte, ja se’m passarà i no us preocupeu que no estic sortint amb un altre.
La possibilitat de dir la teva en un bloc és l’ornament, entre democràtic i demagògic, que permet al propietari descarregar una mica del pes del seu egocentrisme culpable. És clar que ningú no té obligació de fer-ho, i de totes maneres nosaltres, els webtinents disposem d’eines per saber quanta gent ens llegeix calladament. Però la veritat és que en el fons ens encanta que la gent comenti, encara que ens trametin pures inanitats.
No em queda tan clar perquè cal fer-ho. Corregir un error palès, sol·licitar informació, aportar una dada suplementària i pertinent, són tres motius ben lícits. La resta de propòsits són més discutibles i acompanyaran el gust de cadascú.
Tanmateix, el fet de comentar, independentment del seu contingut, representa un gest de solidaritat, un signe d’adhesió i una mena de firma al llibre de visites. Existeix una diplomàcia, de regles mai no escrites, que obliguen a fer-se visible en els blocs “amics”. Quan algú que sol deixar un comentari freqüent, emmudeix durant dos o tres dies, la teva confiança trontolla. L’hauràs ofès? T’ha abandonat per rebolcar-se en pàgines més agradoses? Així de febles són els nostres egos.
A la recíproca, quan visito altres blocs mai no sé com actuar. De vegades el comentari sorgeix amb naturalitat. En altres ocasions no se m’acut res a dir, i ho sento com una traïció. Hi ha certs territoris on la majoria dels textos em semblen excel·lents sense necessitat d’afegir-hi res més, i dir-ho una vegada rere l’altra sonaria a pura llagoteria mecànica. Cal que obri la boca només quan un apunt em sembla que està per dessota del nivell habitual? Seria injust.
Per facilitar una valoració menys compromesa s’han inventat aquests sistemes de les estrelletes, i les etiquetes de “m’agrada”, “no m’agrada”, “execrable”, etc. La veritat és que t’impliquen tant i tant poc, que semble almoines dipositades distretament en sortir de missa de dotze. Jo no acostumo a fer-ne cap ús.
Els veritables professionals, que volen establir bones connexions amb tothom i ser els més llegits de la xarxa, s’ho planifiquen amb una agenda que estableix el programa de visites. Cada "x" dies entren al teu bloc, fan un comentari tèbiament pertinent i, després, fins a la propera “lectura del comptador”.
El fet és que darrerament estic una mica inapetent a l’hora de fer comentaris. Tot i agradar-me el que llegeixo, sovint no se m’acut res a dir i escriure un “molt bo!” em sembla poca cosa. No m’ho tingueu en compte, ja se’m passarà i no us preocupeu que no estic sortint amb un altre.
