Enterrament

Foto de Remoto13 a Flickr

Algú es recorda de la primera vegada... (fill cal, per descomptat, triar entre diverses opcions). Pot ser.

Entre ells es va perdre el ritual verge i està començant una extensa literatura que no és clara, la pèrdua de la innocència per al paper principal. El temps és sempre el primer i més important, és extraordinari i secular, el més fàcil de recordar. La goma de mastegar en primer lloc, per primera vegada veure el mar, la primera ordre mentida... igual que totes les obres, però, la naturalesa i circumstàncies de cada lot, serà una "primera vegada". La nostra vida és sempre algú. Interessa posseir una col·lecció que estàs disposat a recordar.

Però he de parlar-ne més dolorosa que qualsevol altra cosa, m'obsessiona llarga, no vull. "L'última vegada" és. Tot comença i ha de tancar, com se sap, els problemes quotidians, treballarem per viure per sempre. O bé jo no pànic. Però aquesta era la primera vegada, mereix una última oportunitat. Si els resultats devastadors, com en l'acord, jo prefereixo parlar amb una experiència agradable.

He viatjat a Roma, últims elefants de Bernini, benvinguda? Per descomptat, tornem cada any a Roma. Són la mateixa seguretat en el camí. Espero que pugui mantenir discapacitat mental o física durant aquest temps, com el calendari imprès.

Però, no estic parlant de la possibilitat de mort immediata, si us plau, no s'adapten: aquestes coses, encara que li passi que té 30 anys per davant. Amb el temps, estem suspesos a perdre el costum, podem fer les coses que solia portar. Ara gintònics ambdós (l'amor), jo no estic registrat. Pot ser que fem un dia trivial, probablement no es va fer per accident. Anar per actualitzar la carn és Pickwick? Parc restauració és Tibidabo? Si us plau, consulti amb nosaltres de nou, els vells amics són benvinguts ara, si va en el camí que vostè? Cançons dels Beatles potser no sentir, sé que no ho és.

L'últim grup, l'última vegada que vaig veure el mar de la consciència al final ... no podem trobar veritable mestre. Pensem que potser algunes persones, però vostè pot sentir remordiments.

[Aquest text l’he creat mitjançant el mètode Brian. He agafat un vell apunt, l’he passat pel Google translate primer al rus, després a l’anglès, japonès i albanès. Quan ha tornat al català, el sentit s’havia perdut, però hi trobo una inquietant poesia, una mica a la Yoda. A continuació, l'original].

Últims rituals

Tothom recorda la primera vegada que... (ompliu amb el que més us convingui, de segur que podreu escollir entre diverses opcions).

Sobre els ritus iniciàtics existeix una àmplia literatura en la qual la pèrdua de la virginitat o, més vagament, la pèrdua de la innocència en són les estrelles. Sempre hi ha una primera vegada per tot; i, sigui transcendent o banal, és fàcil que ens en recordem. El primer xiclet, la primera vegada que veiérem el mar, la primera mentida conscient... No tothom funcionarà igual, a cadascú segons el seu caràcter i les seves circumstàncies, però tots guardem una col·lecció de “primeres vegades” que estarem disposats a rememorar durant la vida sempre que algú se n’interessi.

Però jo no volia parlar d’això, sinó d’un assumpte una mica més morbós que m’obsessiona des de fa temps. És el de “les últimes vegades”. Tot el que comença ha d’acabar, ja se sap, però en les qüestions més quotidianes ens comportem com si anéssim a viure per sempre. I potser ja és bo que sigui així, tampoc vull que condeixi el pànic. Però tot el que tingué una primera vegada, mereixerà una darrera oportunitat. En casos d’efectes desastrosos, coincidiran les dues, però m’estimo més parlar d’experiències agradables.

Quan serà la darrera vegada que viatjarem a Roma per saludar els elefantets de Bernini? Segurament ens agradaria tornar a Roma cada x anys; però amb la mateixa seguretat pot ser que algun impediment físic o psíquic ens barri el pas un d’aquests anys ja impresos al calendari.

Però no cal dramatitzar, no estic parlant de la possibilitat d’una mort imminent: aquestes coses passen encara que tinguis trenta anys per davant. Amb el decurs del temps, coses que solíem fer ens deixen de fer gràcia o en perdem el costum i ni ens adonem. Ara mateix penso en els gintònics que tant m’agradaven (i m’agraden), però que ara no tasto mai. Poden ser coses trivials que podríem fer qualsevol dia, però que l’atzar potser vol que no succeeixin més. Tornaré a rellegir el “Pickwick de Carner? Tornaré al parc d’atraccions del Tibidabo? Tornaré a veure aquell vell amic amb qui ara només el saludo si ens topem pel carrer? Potser a hores d’ara hi ha alguna cançó dels Beatles que no sentiré més i mai no sabré quina és.

El darrer xiclet, la darrera vegada que veiérem el mar, la darrera mentida conscient... són fets que mai no podrem dominar ni endevinar. Potser que hi pensem una mica, mentre encara siguem capaços de sentir recança.