Ostres traspassades per amor

Les ostres de l'Alícia de Disney

Quan jo estudiava el batxillerat, hi havia l’assignatura de Filosofia en la qual, entre altres matèries més o menys abstractes, es tractava de la lògica aristotèlica i d’aquells electrodomèstics del raonament que són els sil·logismes. Potser alguns dels meus lectors més provectes conservarà marcada amb foc a les neurones aquella esotèrica invocació que començava “BARBARA, CELARENT, DARII, FERIO”. Per aquella època vaig ensopegar amb un llibret de butxaca d’Alianza Editorial que es titulava (i es titula) “El juego de la lógica” i que venia firmat pel meu estimat (ja llavors) Lewis Carroll. Es tractava d’una intel·ligent selecció de “Symbolic Logic I” i altres escrits realitzada pel fabulós i malaguanyat Alfredo Deaño.

La intenció de Carroll en aquells escrits era la de presentar un mètode mecànic, lúdic i poc memorístic per resoldre qualsevol problema de sil·logística. Recordo que m’ho vaig passar molt bé fabricant-me i plastificant el tauler de vuit caselles i les fitxes de colors vermell i gris que em permetrien resoldre qualsevol raonament deductiu. També recordo que aquell procediment poc ortodox em va regalar una bona nota als exàmens.

Com crec que ja he repetit anteriorment, aquell binomi format per Dodgson i Carroll tenia molt clar quins eren els seus papers respectius, el primer s’encarregava de tot el que és seriós i respectable, mentre que el segon es lliurava al joc i la ximpleria. Tanmateix, el cultiu de la lògica va establir el nexe d’unió entre els dos personatges. Els escrits sobre lògica, tot i estar escrits sota el nom de Lewis Carroll, tenien intencions divulgatives del tot serioses. Des del punt de vista de la història de la matèria, tenen tan poc interès com els assaigs matemàtics que signà Dodgson. Mentre els seus contemporanis Boole, de Morgan i sobretot Frege estaven revolucionant la lògica formal, Carroll girava la vista enrere i potinejava per enèsima vegada les receptes del vell Aristòtil.

Són llibres espessos, reiteratius i una mica paternalistes, però que venen salpebrats de tant en tant amb les virtuts seves que més m’agraden: la paradoxa, el surrealisme i l’estirabot. Per exemple, al pròleg de “The Game of Logic” escriu Carroll:

“Apart de les nou fitxes, també requereix un Jugador, COM A MÍNIM. No tinc notícia de cap Joc que pugui ser jugat amb MENYS jugadors: mentre que n’hi ha diversos que en demanen MÉS.”

O aquest fragment de “Symbolic Logic”, que comença eixut i acaba brutalment:

“Aquestes tres proposicions, posades en forma normal serien:

- Tots els gats són criatures que entenen francès.
- Alguns pollastres són gats.
- Alguns pollastres són criatures que entenen francès.

Aquí els sis termes són espècies del gènere “criatures”. També la primera i la segona proposició contenen el parell de classes codivisionals “gats” i “gats”; la primera i la tercera contenen el parell “criatures que entenen francès”; i la segona i la tercera contenen el parell “pollastres” i “pollastres”.

També les tres proposicions es relacionen de tal manera que, si les dues primeres fossin vertaderes, la tercera ho seria. (De fet les dues primeres no són estrictament vertaderes al nostre planeta. Però res no impedeix que siguin vertaderes a un altre planeta, Mart o Júpiter, per exemple, i en aquest cas la tercera també seria veritable en aquest planeta, i és probable que els seus habitants contractessin pollastres com a institutrius dels nens. Gaudirien així eventualment d’un singular privilegi desconegut a Anglaterra, a saber: el de poder, en cas que les provisions siguin escasses, utilitzar les institutrius dels nens com a aliments pels nens).”

I després tenim els exercicis pràctics sobre raonament deductiu que són un festival d’injustícia poètica (se’n proporcionen les solucions en un apèndix).

Alguns jueus són rics.
Tots els esquimals són gentils.

Els corcons són terribles.
Vostè és un corcó.

Cap fòssil pot estar traspassat per amor.
Una ostra pot estar traspassada per amor.

Un home prudent fuig de les hienes.
Cap banquer és imprudent.

Ningú que aprecii realment Beethoven deixa de guardar silenci quan s’interpreta la sonata “Clar de Lluna”.
Els conillets porquins són desesperadament ignorants en qüestions musicals.
Ningú que sigui desesperadament ignorant en qüestions musicals guarda mai silenci quan s’està interpretant la sonata “Clar deLluna”.

Algú gosa oferir les conclusions a premisses tals? La solució de la tercera és: “Les ostres no són fòssils”. Fascinant i veritable conclusió. Apa, animeu-vos a deduir les altres.