El cicló Pickwick

Frontispici de la novel·la dissenyat per Robert Seymour

L’encàrrec no semblava gens prometedor. Robert Seymour, il·lustrador i caricaturista polític, havia ideat un cert Club Nimrod i havia proposat als editors Chapman and Hall publicar una sèrie de dibuixos sobre les activitats esportives dels membres d’aquest club, acompanyant-les amb uns breus textos explicatius. Els editors acudiren a Dickens perquè fes la feina i aquest, tot i confessar que era llec en temes esportius, l’acceptà. No era Dickens la persona més adequada per actuar d’acompanyant de ningú i, després d’algunes converses amb Seymour, aviat les tornes es giraren: el club passà a anomenar-se Pickwick i dels seus membres, només un d’ells tenia vel·leitats esportives.

El serial començà a publicar-se el març de 1836 i, abans que n’aparegués el segon lliurament, Robert Seymour, que ja tenia un historial de problemes mentals al darrera, va decidir fer mutis amb l’ajuda d’una escopeta de caça. Aquest fet tràgic permeté que Dickens agafés les regnes del serial. Tot i això, el material de partença no era com per engrescar ningú. El protagonista, un tal Samuel Pickwick, un conco bonhomiós i innocentot. Els seus companys de fatigues, el jove Nathaniel Winkle (l’únic amb dèries esportives), el també jove Augustus Snodgrass (suposadament poeta, encara que no se li coneix ni una sola línia escrita) i el també rodanxó Tracy Tupman (un perillós Don Juan, del que no consta cap conquesta). Les seves aventures de ximpleria episòdica segurament no els haurien dut gaire lluny.

Samuel Pickwick s'adreça als membres del Club (il·lustració de Robert Seymour)

Però llavors, al capítol 10, al pati de l’hostal del Cèrvol Blanc hi apareix Sam Weller, el cockney pragmàtic i desllenguat que esdevindrà el criat del senyor Pickwick. I tot canvia. Si fins el moment, havien estat els membres del club els que amb les seves ridiculeses havien sostingut l’humor de l’obra, a partir d’aquest encontre crucial Weller serà el bufó principal i la resta de personatges aniran adquirint una progressiva dignitat. No vol dir això que el propi Weller, amb totes les seves facècies, no estigui tractat també amb extrem respecte, en ell es representen totes les virtuts de supervivència de les classes populars angleses.

El públic s’enamorà de Sam Weller (incidentalment, Mary Weller havia estat el nom d’una minyona que li explicava històries de fantasmes al petit Charles). De sobte, les vendes passaren de 400 a 40.000. Es començaren a comercialitzar còpies pirates dels lliuraments, obres de teatre sobre el personatge, llibres dels seus acudits, bibelots diversos… Bé es pot dir que Dickens esdevingué el pare tant del best-seller com del “merchandising”, honors dubtosos però innegables. En definitiva “Pickwick” situà Charles Dickens, als seus 24 anys, al cim del món literari britànic i allí s’hi va quedar per a la resta de la seva vida.

Conscientment o no, el model obvi de “Pickwick” és el Quixot, encara que en un to molt menys amarg i cruel que l’original cervantí. Hi retrobem la parella antagònica i complementària que, amb les seves diferències, basteixen una simbiosi que els humanitza tots dos. Hi retrobem els episodis successius, sense relació els uns amb els altres, també els contes independents intercalats en el text (jo recomano saltar-se’ls tant en un com en altre llibre). Igual com passa amb el Quixot, el llibre millora a mesura que s’apropa al seu final. Per tant, és aconsellable perseverar i passar per alt les inconseqüències narratives del principi.

“Pickwick” és el llibre més divertit de Dickens: està escrit, amb imparable energia juvenil, sota el signe de l’humor. I per això mateix, també és el que presenta el “pathos” de la forma més convincent. Dickens (que també té els seus defectes), quan intenta descriure escenes profundament dramàtiques, sovint cau en una retòrica convencional i sovint llefiscosa. Com que l’atmosfera de “Pickwick” havia de ser lluminosa, evita els perills del sentimentalisme, i aconsegueix colpir-nos de debò. Així és com el vell Tony Weller explica al seu fill la mort de la seva madrastra:

“—Susanna —vaig dir,— heu estat per mi una bona dona lleial; no en parlem més de tot això; tingueu coratge, estimada, i viureu per poder veure com apunyego el cap d’aquell Stiggins. —Ella va somriure en sentir-ho, Samuel —va dir el vell senyor, tot ofegant un sospir amb la seva pipa, —però va passar d’aquest món, al capdavall.”

No es podria dir millor en menys paraules.

 

El senyor Pickwick persegueix el seu barret (il·lustració de Robert Seymour)

L’inusitat èxit de “Pickwick” tingué un efecte col·lateral inesperat. Jane Seymour, la vídua del dibuixant suïcidat Robert Seymour, acusà Dickens d’haver-se apropiat de les idees del seu marit. No entenc com algú podia prendre’s seriosament aquesta acusació. Quan Seymour va morir, la publicació del llibre a penes s’havia iniciat i de l’argument del llibre probablement el més calent era a l’aigüera. En tot cas, “Pickwick” no és precisament una novel·la que brilli per la seva trama, la seva gràcia és la manera com està escrita. Per si quedava algun dubte, Dickens demostrà en tota la seva obra posterior que el seu èxit no havia estat flor d’un dia.