Jesús Moncada creua la Diagonal

Pintura de Jesús Moncada

Me’l va presentar Ricard Creus a mitjans dels 80, quan Jesús Moncada era encara escassament conegut; no estic segur d’haver intercanviat amb ell més d’algunes paraules de cortesia. Després, al llarg dels anys, em vaig creuar amb ell cinc, sis o set vegades, sempre al carrer, sempre al mateix indret: el flanc occidental de la plaça del Cinc d’Oros (curiosament al mateix lloc on vaig veure per primer i últim cop Salvador Espriu). Ell sempre baixant cap a “ciutat”, mentre jo m’enfilava a Gràcia. Mai més vaig tornar a parlar amb ell i, malgrat tot, fins a l’últim encontre, sempre m’envià una salutació de passada. El fet em sembla notable, perquè el més normal és que hagués oblidat aquell jove alumne d’en Ricard; jo almenys ho hagués entès perfectament. Vaig voler llegir en aquella actitud, la marca d’una persona amable, senzilla i fidel als seus amics. Prou sé que aquestes virtuts no l’havien de fer necessàriament millor escriptor, però segurament el feren millor persona, fet molt més important.

Ara que es commemoren els cinc anys de la desaparició de l’escriptor de Mequinensa, he rescatat aquest ínfim record, que trobo que s’adiu molt bé amb la seva vida discreta. Moncada evità sempre l’exposició pública; en tota la seva carrera només escrigué dotze articles, alguns d’ells circumstancials (com els que es veié obligat a fer les dues vegades que guanyà el premi Creixells); els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar. Autor d’una obra breu en títols (tres reculls de contes i tres novel·les), però molt consistent, basada tota en el món que va deixar enrere quan va venir a Barcelona l’any 1968. Aquest espaiament entre llibres, indica la cura meticulosa, com d’orfebre pacient, amb la que abordava la seva feina.

Per això mateix, el poc soroll que va fer en vida, perdura després de mort. Per això mateix, l’acceptació i l’estima gairebé unànime de crítica i públic que va gaudir en vida, perdura després de mort. No crec que la seva reputació sigui flor d’un dia. Els seus llibres, que en el fons són un sol llibre, continuen dia a dia enamorant tots aquells que s’endinsen en les seves històries nostàlgiques, picaresques, tendres i humorístiques. I per molts anys!