Si una nit d’hivern un viatger

El “topos” literari ens és familiar, com reflectia Italo Calvino a la seva novel·la més meta-literària, el viatger que arriba a l’hora foscant a les portes d’una ciutat desconeguda; millor si això succeeix en un temps pretèrit; encara millor si l’època de l’any és hivern i el lloc Mitteleuropa. Una ciutat, Wandernburg, de localització imprecisa i canviant, on fins i tot la disposició dels seus carrers es modifica orgànicament. Una ciutat imaginària (sí, Calvino de nou).

El viatger misteriós, de qui a penes en sabem el nom, demora la seva partida, primer atret per la filosofia natural d’un vell que toca un orgue de maneta, després per una burgeseta lletraferida que condueix un saló literari i està promesa en matrimoni a un noi de casa molt bona. Com era d’esperar, se’n segueix una intensa relació amorosa i clandestina. I per amanir-ho tot, un violador emmascarat s’amaga als carrerons més foscos de la ciutat…

Les més de 500 pàgines de “El viajero del siglo” de Andrés Neuman es resumeixen ràpid, però m’han costat considerablement de llegir. La novel·la està guardonada amb el premi Alfaguara 2009 i amb no sé quin premi de la crítica i l’autor ve precedit d’un comentari laudatori de Bolaño, però si no m’hagués caigut per Sant Jordi, no crec que mai m’hi hauria acostat. El fet que argument tan breu s’allargui tant es deu, apart de les ambicions per fer una gran novel·la totalitzadora que deu de tenir l’autor, a la immensa quantitat de discussions de tot tipus que mantenen els personatges a les reunions dels divendres de Sophie. Indubtablement Neuman en sap molt d’història i de literatura, i queda clar que, a través de converses entre gent del XIX pretén abordar qüestions que també són pertinents ara mateix. Tot i això, no sóc amic de la novel·la d’idees. Les idees prefereixo buscar-les en altres llocs o fins i tot dins d’una novel·la, sempre que no estiguin presentades explícitament com a tals.

Andrés Neuman se’n surt bé de l’experiment de narrar una història antiga amb tècniques modernes (el·lipsis, muntatge paral·lel, frases interrompudes) i trobo que escriu de forma brillant, especialment les escenes eròtiques. Tot i això he acabat amb una sensació d’estafa, li hauria agraït que el llibre tingués 300 pàgines menys. Comprenc que un escriptor pot enamorar-se de la seva pròpia prosa i dels personatges i situacions que van sortint del seu cap, però crec que també deu un respecte al temps dels seus lectors. L’equilibri entre contingut i durada és difícil d’establir, cada història requereix el seu propi ritme i no tinc res en contra dels llibres llargs. És més, m’atrauen, segurament per la promesa de riquesa interior que suposen. Però a la meva biografia lectora ja compto amb un bon grapat d’obres de llarg recorregut i cada dia agraeixo més els artistes de la brevetat. Almenys si fracassen o no m’interessen, no em fan perdre gaire temps.

Mentrestant, al prestatge dels llibres per llegir m’espera des de fa mesos “The infinite jest”. Un dia d’aquests m’hi posaré per fer el meu particular “infinite Summer”.