dijous, 10 de juny de 2010

Si una nit d’hivern un viatger


El “topos” literari ens és familiar, com reflectia Italo Calvino a la seva novel·la més meta-literària, el viatger que arriba a l’hora foscant a les portes d’una ciutat desconeguda; millor si això succeeix en un temps pretèrit; encara millor si l’època de l’any és hivern i el lloc Mitteleuropa. Una ciutat, Wandernburg, de localització imprecisa i canviant, on fins i tot la disposició dels seus carrers es modifica orgànicament. Una ciutat imaginària (sí, Calvino de nou).

El viatger misteriós, de qui a penes en sabem el nom, demora la seva partida, primer atret per la filosofia natural d’un vell que toca un orgue de maneta, després per una burgeseta lletraferida que condueix un saló literari i està promesa en matrimoni a un noi de casa molt bona. Com era d’esperar, se’n segueix una intensa relació amorosa i clandestina. I per amanir-ho tot, un violador emmascarat s’amaga als carrerons més foscos de la ciutat…

Les més de 500 pàgines de “El viajero del siglo” de Andrés Neuman es resumeixen ràpid, però m’han costat considerablement de llegir. La novel·la està guardonada amb el premi Alfaguara 2009 i amb no sé quin premi de la crítica i l’autor ve precedit d’un comentari laudatori de Bolaño, però si no m’hagués caigut per Sant Jordi, no crec que mai m’hi hauria acostat. El fet que argument tan breu s’allargui tant es deu, apart de les ambicions per fer una gran novel·la totalitzadora que deu de tenir l’autor, a la immensa quantitat de discussions de tot tipus que mantenen els personatges a les reunions dels divendres de Sophie. Indubtablement Neuman en sap molt d’història i de literatura, i queda clar que, a través de converses entre gent del XIX pretén abordar qüestions que també són pertinents ara mateix. Tot i això, no sóc amic de la novel·la d’idees. Les idees prefereixo buscar-les en altres llocs o fins i tot dins d’una novel·la, sempre que no estiguin presentades explícitament com a tals.

Andrés Neuman se’n surt bé de l’experiment de narrar una història antiga amb tècniques modernes (el·lipsis, muntatge paral·lel, frases interrompudes) i trobo que escriu de forma brillant, especialment les escenes eròtiques. Tot i això he acabat amb una sensació d’estafa, li hauria agraït que el llibre tingués 300 pàgines menys. Comprenc que un escriptor pot enamorar-se de la seva pròpia prosa i dels personatges i situacions que van sortint del seu cap, però crec que també deu un respecte al temps dels seus lectors. L’equilibri entre contingut i durada és difícil d’establir, cada història requereix el seu propi ritme i no tinc res en contra dels llibres llargs. És més, m’atrauen, segurament per la promesa de riquesa interior que suposen. Però a la meva biografia lectora ja compto amb un bon grapat d’obres de llarg recorregut i cada dia agraeixo més els artistes de la brevetat. Almenys si fracassen o no m’interessen, no em fan perdre gaire temps.

Mentrestant, al prestatge dels llibres per llegir m’espera des de fa mesos “The infinite jest”. Un dia d’aquests m’hi posaré per fer el meu particular “infinite Summer”.

17 comentaris:

  1. Allau,
    De vegades -i crec que hi estaràs d'acord- les idees en una novel·la s'hi esmunyen de forma tan subtil que semblen formar part del tot que ha de ser cada obra en sí mateixa.
    El temps també s'esmuny i jo, com tu, valoro la capacitat de sintési que ens ofereixen alguns bons escriptors. Gràcies al teu comentari no llegiré al senyor Neuman.
    A re-écrire.

    ResponElimina
  2. Glòria, tampoc volia dir que la novel·la de Neuman fos dolenta, que no ho és. A la xarxa he trobat opinions per a tots els gustos (més aviat polaritzades en els extrems, tot s'ha de dir). A Dickens o a Tolstoi els hi accepto els excessos, però els escriptors del segle XXI cal que vagin amb compte amb la seva economia expressiva.

    ResponElimina
  3. "El adicto de la literatura sabe que no hay una lectura correcta, ni aun para una sola persona. A la larga, llegará, si le dejan, a establecer un criterio práctico: los libros se le dividirán en dos clases: los que no vale la pena terminar y los que deseará releer en el porvenir."
    [J.M. Valverde: La literatura ¿Qué era y qué es? > Obras Completas vol.3, p.410]

    ¿Cal arribar a la pàgina cinc-cents per saber que el llibre que tenim a les mans no ens interessa? En cas negatiu, ¿podem carregar els neulers a l'autor i invocar aquest fantasma de l'artista de la brevetat?


    [cometari a l'entrada d'ahir]

    Es curiós que, embrancat en la cerca i captura del per-què-cal-fer-ho, a la teva llista de mòbils no hi consti el que, al meu entendre, és el mòbil més clar –especialment en el cas del teu blog–: el sentit de pertanyença a un grup, comunitat, gang, etc. Inevitablement, això dona als comentaris un cert estil «oral» caracteritzat per frases molt curtes que tendeixen a la brometa personalíssima, per iniciats, o a la simple picada d'ull. Potser per això, sovint, costa tant fer comentaris en aquesta mena de blogs. Més ben dit: potset per això, sovint, costa tant començar a fer-ho. El comentarista en potència dubta; es pregunta: ¿què hi faig aquí? ¿sóc dels seus? ¿hi tinc dret? ¿molestaré?, etc. La raó que l'aparta, que l'impedeix d'entrar-hi, és exactament la mateixa que, un cop a dins, trencat el gel i acceptat –finalment– a taula, l'impedirà de sortir-ne o li farà incomoda la distància, l'allunyament. Tot són estils: res a dir. Tots som una colla de webgangsters.

    ResponElimina
  4. Posats a inventar parauletes, potser hauria estat millor bloggangster. Dic jo.

    ResponElimina
  5. en tot cas Allau, sempre ens quedarà Calvino i les seves idees filtrades magistralment cap el nostre pensament :) I Uberto la toca quan diu això dels comentaris, manta vegades he tingut la sensació de "interrompre" alguna conversa començada, però crec que només és una qüestió de refer els "modus" adaptant-los a la blogosfera. De la mateixa manera que, quan comentem, no comencem amb un "benvolgut Allau", ni finalitzem amb un "dios guarde a Vd. muchos años" ;)

    ResponElimina
  6. Uberto, ja sé que podria haver-lo deixat a la meitat; però és cosa que faig rarament, només si el llibre és insuportable que no era el cas. Quan la lectura és mitjanament plasent, et queda l'esperança que en algun moment hi hagi un canvi de rumb i un factor d'interés (optimista que dec ser). De totes maneres, més que carregar contra l'autor, pretenia parlar de quins són els meus interessos actuals davant d'una novel·la.

    ResponElimina
  7. Uberto, d'aquest assumpte ja vaig parlar anteriorment per dir que no m'agradava fer aquesta sensació (i m'esgarrifa la pertanyença a un gang). Ja vaig dir llavors que no és aquest un bloc per a quatre amics i que tothom era benvingut amb els seus comentaris (o amb el seu molt lícit silenci). En el meu cas, potser el problema és que he acabat coneixent a molts dels meus comentaristes en el món real i la complicitat és inevitable.

    Encara així, quan algú fa un comentari amb més trellat, com ara el teu, intento estar a l'alçada. Gràcies, per fer-ho!

    ResponElimina
  8. Clídice, si no m'erro,entre les propostes que feia Calvino pel nou mileni s'hi trobaven la rapidesa i la lleugeresa.

    Clídice, precisament tu, que comentes molt i a molts llocs, ets un exemple d'adaptació per utilitzar sempre el registre adient. Però no creguis, hi ha comentaristes que s'adrecen dient "benvolgut Allau" i també em sembla molt bé, forma part de la "veu" particular del comentarista.

    ResponElimina
  9. 1. ¿"Esperança que en algun moment hi hagi un canvi de rumb"? I tant: fotre el llibre a mar i agafar-ne un altre: aquest sí que és un canvi de rumb. El timó de la lectura és a mans del lector. Per sort. No hi ha autor que valgui, no hi ha excuses. Ni ectoplasmes (l'artista de la brevetat).

    2. Ah, la complicitat! dolcíssim elixir. Inevitable? Potser sí; però graduable, també. I, finalment, ¿de què? ¿còmplices de la complicitat mateixa? Algú crida: ¿Podrieu abaixar el volum una mica, sisplau?

    ResponElimina
  10. M'he distret escrivint i no m'he adonat del teu últim comentari, Allau. Si no, hi hagués inclós aquesta cita que potser ve al cas:

    "(...) espero en primer lloc haver demostrat que hi ha una lleugeresa de la reflexió, igual com tots sabem que hi ha una lleugeresa de la frivolitat; és més, la lleugeresa reflexiva pot fer que la frivolitat sembli pesant i opaca."
    [I. Calvino: Lliçons americanes > 1. Lleugeresa]

    ResponElimina
  11. El fet d'acceptar en els clàssics excessos que ens incomoden en els contemporanis potser és només un qüestió de perspectiva; aquells, entre aquests, que hipotèticament algun dia esdevindran clàssics se'ls perdonaran els excessos.
    M'ha interessat la intervenció de l'Umberto. Llegint el teu apunt d'ahir vaig pensar en fer-ne una reflexió; els comentaris de l'Umberto m'hi han confirmat en la idea. No sé quan però ho faré, ja saps que jo vaig sense presses.

    ResponElimina
  12. ¡Tantos libros por leer! Aún tengo el de Calvino en mi estantería, sin tocar, esperando... así que el de Neuman ni te cuento. Creo que tengo que remodelar mi ritmo de vida para hacer más tiempo para la lectura

    ResponElimina
  13. Uberto, el timó de la lectura el té el lector, sí. I jo sóc d'aquells timoners que prefereixen completar el viatge, encara que hi hagi indicis de tempestes. I reivindico després el meu dret a queixar-me de les penúries de la navegació.

    ResponElimina
  14. Certament, Brian, davant d'un clàssic comptes amb certes garanties (mai totes); davant d'un contemporani has de fer una aposta i, si surt malament, d'alguna manera has de ventilar la teva frustració pel temps perdut (aquest deu de ser un del motius pels que escric un bloc). Esperaré el que vulguis dir-nos sobre la participació blocaire. Sense presses, com sempre.

    ResponElimina
  15. Ni por esas, Sufur, el crecimiento de la pila de libros por leer es una ley de la naturaleza. Y apresúrate con Calvino, que sus previsiones eran para ESTE milenio.

    ResponElimina
  16. Quan he llegit la referència a Calvino m'ha fet un salt el cor... tot i que després he vist que tractes d'aquesta novel·lota.
    M'apunto això del infinite Summer. A veure si jo també ho faig.

    ResponElimina
  17. Falses esperances, Lluís. Per la "Broma Infinita" caldrà que prenguem molt ginseng i gelea reial.

    ResponElimina