Tolstoi fuig en tren

 

El proper 20 de novembre es commemorarà el centenari de la desaparició del gran escriptor Lev Tolstoi. Permeteu-me que m’avanci a escriure’n amb motiu de l’estrena de “The last station” (Michael Hoffman, 2009), que parla precisament dels mesos que precediren la mort del novel·lista a la remota estació de trens d’Astapovo.

L’escriptor, reconegut ja en vida com un dels gegants de la literatura, després d’escriure “Ana Karenina” (1877), quan ja s’apropava a la cinquantena, va començar a virar cap a una interpretació radical del missatge de Crist, renegà de les seves obres anteriors i va anar aparcant la ficció per dedicar-se a la propagació del seu nou credo. La seva personal lectura dels Evangelis i, en particular, del Sermó de la Muntanya el conduïren a un cristianisme anarquitzant que rebutjava qualsevol església, estat o forma de poder, incloent-hi la propietat privada. Molts dels seus admiradors, com ara Turguenev, no comprengueren aquest canvi de rumb i l’instaren a que tornés al món estrictament literari. Però Tolstoi persistí tossudament en aquesta senda fins a la seva mort. Precisament estic llegint ara “El regne de Déu és entre vosaltres” (una de les seves obres doctrinàries i un dels meus “santjordis”) i algun comentari al respecte apareixerà de ben segur properament en aquestes pàgines.

Tolstoi, que era comte, pertanyia a una família de l’aristocràcia més rància, i és molt lògic que la seva senyora, la comtessa Sofia (que li havia donat 13 fills), no veiés amb bons ulls la conversió del seu marit, que posava en perill l’herència dels seus descendents. No ha de ser fàcil conviure amb un personatge messiànic (segurament per això Crist no va viure mai en parella). D’això parla precisament la pel·lícula.

Cinematogràficament correcta (nivell diumenge a la tarda), amb un guió que afavoreix el to tragicòmic i presenta alguna llacuna (per què tots els “paparazzi” són presents a l’agonia ferroviària de l’escriptor, mentre que la comtessa no en sap res fins que el secretari no li envia un telegrama?), podríem oblidar-la fàcilment si no fos perquè planteja qüestions interessants sobre la manera com la negació de qualsevol església inevitablement en crea de noves, o com l’amor, l’afecte o com li vulgueu dir, està pel damunt de qualsevol ideologia.

Però el que salva definitivament “The last station” són els seus intèrprets. Paul Giamatti, amb els seus recargolaments de bigoti, potser es passa en el seu paper de tolstoià extrem, i acaba com caricatura del dolent de la pel·lícula; però James McAvoy expressa perfectament l’atabalament del jovencell que es troba de sobte en el paper de secretari del colossal escriptor. I llavors tenim a Christopher Plummer i Helen Mirren, i aquest duel d’histrions veterans i excelsos mereix tots els aplaudiments. La Mirren és una tigressa d’aquelles que “mata por sus hijos” o per un amor que encara, després de 48 anys, no ha mort del tot, ella sola ja val el preu de l’entrada. Però el Tolstoi de Plummer, contràriament als meus prejudicis, és una figura més càlida i menys dogmàtica del que caldria esperar d’un il·luminat; irònicament es declara poc “tolstoià” més d’una vegada. No sé si aquest retrat correspon a un correlat històric, potser ni m’importa, almenys evita l'encartonament propi d’aquest tipus de produccions. Si oblido que aquests personatges van existir realment, me’ls crec igualment, i tant que me’ls crec!