Les desaparicions d’Aurore Clement

 

 Aurore Clement és una actriu francesa de rostre lluminós que va debutar al cinema l’any 1974 al “Lacombe Lucien” de Louis Malle. Des de llavors no ha parat de fer pel·lícules, tot i que repassant la seva filmografia, en conec ben poques: “Les Fantômes du chapelier” de Claude Chabrol, “Paris, Texas” de Wim Wenders o la “Marie-Antoinette” de Sophia Coppola. Ha estat l’actriu fetitxe de Chantal Ackerman i des del 1986 està casada amb l’eminent director de producció Dean Tavoularis, responsable d’aquesta feina en la majoria de les pel·lícules de Francis Ford Coppola.

Però, si ara la menciono, és per un fet curiós, una casualitat que fa temps vaig observar: Aurore Clement és la presència absent en dues obres mestres de la història del cinema.

La primera és “El Sur” de 1983, la pel·lícula “inacabada” de Víctor Erice. Recordem que la història està ambientada en una ciutat de províncies del nord d’Espanya durant la postguerra, on Estrella, a mesura que esdevé adolescent, va descobrint que el seu pare amaga el secret d’una altra vida anterior que el pertorba, una vida que va quedar abandonada en un mític “sud” del que mai no vol parlar. En una de les escenes veiem com la filla sorprèn el pare entrant a un cinema per veure una pel·lícula on apareix l’actriu Irene Ríos. Gradualment, Estrella comprèn que ella és l’amor que el seu pare va haver de deixar enrere. En la breu seqüència en blanc i negre que apareix en el film, Irene Ríos està interpretada precisament per Aurore Clement. La pel·lícula conclou amb el suïcidi del pare i la partida d’Estrella cap a aquest Sud idealitzat.

Però, realment la pel·lícula conclou aquí? Víctor Erice és un director perfeccionista que probablement pot acabar amb la paciència, i el pressupost, de qualsevol productor. En aquest cas, Elías Querejeta va decidir tancar l’aixeta dels diners i donar així la història per acabada, tot i que no era aquesta la intenció del director. La pel·licula, amb aquest final obert, tal com la coneixem, és perfecta i, per tant, no és d’estranyar que siguin molts els que aprovin la decisió del productor. Però Erice ha continuat insistint al llarg dels anys que considera “El Sur” com una obra mutilada.

La intenció d’Erice era que en aquest viatge vers el Sud, Estrella completés la comprensió de la figura paterna i retornés al Nord amb una nova maduresa. Les experiències meridionals implicarien, apart de l’ampliació del vitalista personatge de Rafaela Aparicio, la trobada amb un germà desconegut, l’aparició d’un home que es va autolesionar per no haver d’intervenir a la Guerra Civil (Fernando Fernán-Gómez) i, més important pel que ens ocupa, l’encontre amb aquella Irene Ríos/Laura que havia estimat el seu pare. Així, per atzars de producció, el paper d’Aurore Clement va quedar reduït a unes breus imatges de melodrama, cinema dins del cinema.

L’altra obra mestra, que la precedí en el temps, és el famós “Apocalypse Now” que Francis Ford Coppola filmà el 1979, una obra extraordinària en tots els sentits. El rodatge a les Filipines, ple d’incidències i calamitats que van estar a punt de costar la vida al director, estigueren a l’alçada del seu caràcter èpic. La pel·lícula en la seva estrena durava uns considerables 153 minuts, o dues hores i mitja, si ho voleu més fàcil. Coppola havia rodat molta més quantitat de material que va deixar fora per no comprometre la comercialitat del film o perquè havia quedat insatisfet dels resultats tècnics. Amb l’arribada de l’era digital, alguns d’aquests errors van poder ser corregits i l’any 2001 el director va presentar una nova versió, coneguda com a “Apocalypse Now Redux”.

Aquesta versió sumava 49 minuts més a l’original. Entre els fragments afegits, el més llarg i substanciós, era una seqüència ambientada en una plantació francesa, resta colonial de l’antiga Indoxina. El fragment venia a continuació de la mort de Clean (un Laurence Fishburne de 14 anyets). Els colons francesos s’oferien a enterrar el difunt, en una escena on hi apareixen dos dels fills de Coppola. Després hi havia un sopar en el qual el cap de la plantació (Christian Marquand) criticava durament la intervenció americana a la guerra. Entre els comensals, una jove vídua callada, que interpretava (sí) Aurore Clement.

Martin Sheen i Aurore Clement

Acabat el sopar, Aurore Clement (Roxanne Sarraut-de Marais) i Martin Sheen (Willard) parlen i fumen opi. Ella explica els conflictes interiors que sentí el seu difunt marit durant la guerra d’Indoxina. Després es despulla i li etziba: “En tu hi ha dues persones, no ho veus? Una que mata i una que estima”. I se’n va. A la propera escena, la llanxa dels militars americans abandona la plantació. D’això se’n diu una el·lipsi.

Serà la Clement la més el·líptica de les actrius?