El Pickwick de Carner

Tenim la sort que en català el llibre fou traduït per Josep Carner l’any 1931 i es publicà a l'editorial Proa amb resultats excel·lents. Una “boutade” freqüent afirma que la millor novel·la catalana de tots els temps és el “Pickwick” de Carner. Jo gairebé ho subscriuria. Recentment, Martí de Riquer amb un excés de xovinisme la considerava com la millor traducció de la literatura universal i Joan Triadú, al pròleg de “Grans Esperances”, assegurava que els experts britànics capaços de llegir en català opinen que el Dickens de Carner és Dickens per partida doble. Mentrestant, Jaume Vallcorba ha confessat fa poc que ell  trobà bastant incomprensible la traducció, encara que reconeix que era un galifardeu quan la va llegir.

És cert que la llengua de Carner és un xic refistolada i anacrònica, un experiment amb formes pròpies del passat, però és al mateix temps molt adequada per aquesta narració, que es recolza en una imatge de la feliç i vella Anglaterra que ja no tornarà. Almenys a mi la seva lectura m’enlluernà als 22 anys i em va fer adonar, com pocs llibres, de la plasticitat del català.

Us deixo uns fragments d’un dels episodis més famosos del llibre, el judici del cas “Bardell contra Pickwick”, quan la senyora Bardell, dispesera del senyor Pickwick, l’acusa de trencament d’una promesa matrimonial. Exposa el cas el senyor Buzfuz, advocat de la demandant:

“—La demandant, senyors —continuà el mestre Buzfuz, en blana veu melangiosa, —la demandant és una vídua; una vídua, senyors. El difunt senyor Bardell després de gaudir per molts d’anys de l’estima i la confiança del seu sobirà, com un dels custodis de les rendes reials, va lliscar gairebé imperceptiblement fora d’aquest món, a cercar la pau i el repòs que una duana no sabria comportar.
 
Durant aquesta patètica descripció de la mort del senyor Bardell —al qual en un celler de taverna, havien romput el cap amb un pot que mesurava quatre petricons, —al mestre aciençat li defallí la veu, i seguí dient amb emoció:
 
—Poc abans de la seva mort havia estampat la seva semblança en un infant. Amb aquest infant, única penyora del funcionari de la duana que l’havia deixada, la senyora Bardell s’apartà del món i va complaure’s en la tranquil·litat retirada de Goswell Street, i allí posà a la finestra de la seva saleta del davant un rètol, amb aquesta inscripció: “Cambres moblades per a senyor sol. Adreceu-vos a l’interior.” (…) Demano l’atenció del jurat sobre la redacció d’aquest document: “Cambres moblades per a senyor sol.” Les opinions de la senyora Bardell sobre l’altre sexe, derivaven, senyors, d’una llarga contemplació de les inestimables qualitats del marit que havia perdut. No tenia por, no tenia malfiances, no tenia sospites; tota ella era confiança i seguretat. “El senyor Bardell —deia la vídua— el senyor Bardell era un home d’honor, el senyor Bardell era un home de paraula, el senyor Bardell no era un impostor, el senyor Bardell, un temps, havia estat també un senyor sol; un senyor sol recercaré per protecció, per ajut, per confort i per consolació; en un senyor sol veuré perpètuament quelcom que em farà recordar què no era el senyor Bardell quan conquerí els meus jovençans afectes virginals; a un senyor sol, per tant, llogaré les meves cambres.” Actuada per aquest impuls tan bell i commovedor (un dels millors impulsos possibles, senyors, de la nostra imperfecta naturalesa), la vídua solitària i desolada, eixugà les seves llàgrimes, moblà el seu primer pis, estrenyé el seu fill innocent contra el si maternal i posà el rètol a la finestra de la saleta. Va romandre-hi molt de temps? No. El serpent sotjava, el rec de pólvora s’escampava, la mina s’enllestia, el paler-minaire feia la seva tasca. Abans que el rètol hagués passat tres dies a la finestra de la saleta —tres dies, senyors— un Ésser, dreçat damunt dues cames i amb exterior parença humana, i no pas de monstre, va picar a la porta de la senyora Bardell. S’informà a l’interior, prengué les cambres, i l’endemà mateix va entrar-hi en possessió. Aquest home era Pickwick, Pickwick el demandat.

(…)

 

—I ara, senyors, una paraula més, tan sols. Dues lletres han passat de l’una a l’altra de les parts, lletres que hom reconeix que són de mà del demandat, i més eloqüents que llibres sencers. Aquestes lletres, demés, revelen el caràcter d’aquest home. Poc són epístoles obertes, fervents, eloqüents, no respirant sinó el llenguatge d’un afectuós lligam. Són comunicacions cobertes, astucioses, sornegueres, però, afortunadament, força més terminants que si estiguessin concebudes en el llenguatge més brillant i la més poètica imatgeria; lletres que cal veure amb ulls cauts i sospitosos, lletres que evidentment, segons Pickwick es proposava aleshores, havien d’esgarriar i enganyar qualsevol tercera persona a les mans de la qual poguessin caure. Permeteu-me que llegeixi la primera: “Garraway’s, a les dotze. Benvolguda senyora B.: Costelletes de moltó amb salsa de tomàtec. Vostre, Pickwick.” I això, senyors, què significa? Costelletes de moltó amb salsa de tomàtec! Vostre, Pickwick! Costelletes, valga’m Déu, i salsa de tomàtec he dit! Senyors, és que la felicitat d’una dona sensible i confiada ha de malversar-se amb artificis tan transparents com és ara aquest? La segona no porta data, cosa ja de per si, ben sospitosa. “Benvolguda senyora B.: No seré a casa fins demà. Cotxe cançoner.” I després segueix aquesta notable, notabilíssima expressió: “No us preocupeu de l’escalfallit.” L’escalfallit! Vejam, senyors, qui mai s’ha encaparrat per un escalfallit? Quan ha estat mai rompuda o alterada la pau espiritual d’un home o una dona per un escalfallit que és en si mateix un inofensiu, útil, i afegiré, senyors, reconfortant article del parament domèstic? Per què la senyora Bardell és tan seriosament instada a no agitar-se per aquest escalfallit, si no és el cas (com l’és indubtablement) que es tracti de la simple tapadora d’un foc amagat, un senzill substitutiu per algun mot o promesa falaguera, d’acord amb un sistema preconcertat de correspondència, maquinat traçudament per Pickwick en expectativa de la seva contemplada deserció, i que no tinc la possibilitat de precisar? I què vol dar entenent aquesta al·lusió al cotxe cançoner? Pel que jo pugui escatir, tal vegada es tracta d’una referència al mateix Pickwick, que ha estat un cotxe criminalment cançoner durant tota aquesta història, però la velocitat del qual serà ara ben inesperadament accelerada, i les rodes, senyors, com ell veurà a les seves despeses, ben aviat per vosaltres enseuades!”