Palazzo Duardi

Foto d'Angelo Casteltrione vista a Flickr

El cel de sobte s’ha obert en un xàfec incontinent i ens hem protegit en aquest ample portal de pedra vella. L’estret carrer medieval no oferia cap altre refugi, ni cafès, ni botigues de franquícia. Un petit paper envellit i emmarcat darrera d’un vidre brut anuncia el “Palazzo Duardi” (esplèndid exemple d’habitatge de la noblesa palermitana del segle XVII, afegeix el cartell). Els horaris d’obertura coincideixen amb els nostres. Marielena fulleja vivament la seva guia i no troba cap referència a aquest museu inesperat. Ens mirem i coincidim sense dir-nos-ho que probablement aquesta visita ens situarà per sobre de la vulgaritat turística que trepitja només les excursions previsibles. Pugem les breus escales cobertes i truquem el timbre. Ens obre un personatge encorbat, vestit de bata grisa de dependent de drogueria. Davant nostre es presenta un passadís mal il·luminat per la llum grisa d’un dia molt gris. Les parets a penes conserven la verticalitat i semblen recolzar-se en quatre mobles mal posats. El ca Cerber que ens ha obert la porta anuncia amb un lladruc que el preu de l’entrada és de tres euros, gairebé com si volgués dissuadir-nos de passar dins. Pago i, a canvi, rebem uns minsos bitlletets grocs. Marielena m’assenyala amb signes el preu de 1.000 lires que encara apareix imprès al rebut. Intercanviem un somriure que promet futures riotes a costa del nostre atrotinat guia, el qual, després de prémer un interruptor que ha afegit dues candeles a la foscor de l’entorn, avança amb determinació cap a la sala del fons.

Ens trobem a una mena de saló-rebedor atapeït de trastos, que ens situa enmig d’una mudança fictícia. El nostre guia recita la seva lliçó amb avorriment de funcionari mal pagat. El Palazzo Duardi, diu, fou construït el segle XVII. La família Duardi comerciava en sedes i brillà durant un temps relativament curt a la societat palermitana, suficient però per fer-se construir el luxós palau. Pel cartell de l’entrada havia entès que l’edifici pertanyia a la noblesa, però el guia fa com que no sent la meva pregunta i continua amb les frases per les que ha estat programat. La llarga decadència de la família Duardi propicià que durant el segle dinou l’edifici fos comprat per un banquer piemontès. Els seus hereus encara ostenten avui dia la propietat, però rarament s’hi acosten. De segur hi ha més trepidació a Milà que en aquestes velles sales, dic en veu alta. El guia no en fa esment. El palau s’ha mantingut tal com el deixà el seu últim habitant, una vella vídua que finà a principis dels vuitanta del segle XX. El que veurem és, per tant, un compromís entre la història i la vida quotidiana recent.

El guia obre una porta blanca i ens introdueix a un saló tan ple d’objectes que sembla que l’aire et fugi dels pulmons. Hi ha una gèlida llar de foc, les severitats d’un rellotge de pèndol i els retrats de diversos militars en postura fatxenda, un mirall picat que reflecteix una altra pluja de fa sis anys, algunes porcellanes falses i orientals, cadires d’entapissat famèlicament arnat, un “Paris-Match” caducadíssim sobre la tauleta i un aparell televisiu que imita la fusta i no ha funcionat des de la gala de Raffaella Carrà del 79.

Marielena i jo tornem a entrecreuar mirades còmplices i ja comencem a elaborar mentalment el relat que farem als amics de casa d’aquesta portentosa experiència; serà molt millor que els habituals vídeos de l’Etna i Taormina. El guia, mentrestant, continua interpretant el seu paper i ara ha encès (i ha apagat) l’estufeta elèctrica que devia escalfar els peus de la difunta senyora, com si fos del màxim interès històric que l’anacrònic aparell encara estigui en condicions d’ús. Ens assenyala també dos quadres de mèrit molt subjectiu i un curiós adminicle d’ivori pensat per gratar-se l’esquena. A falta de millors al·licients, Marielena i jo fem cara de gran interès, com si prenguéssim notes mentals de tot el que veiem, talment salvatges que s’enfronten per primera vegada a indicis certs de civilització.

—Ara passarem al Saló Oriental— ens recita l’home.

Ja sé per experiència que en aquest tipus de mansions no hi pot faltar mai una mica de “chinoiserie”, d’un mal gust excèntric i bigarrat, molt més agraït en tot cas que la resta de submissions a l’estètica estàndard. El salonet en qüestió és octogonal, amb heures daurades que s’enfilen per les parets pintades de blanc. Entre la vegetació, figuretes de xinets i xinetes, tots també daurats, fan reverències, prenen el te i executen tota mena d’accions delicades, pròpies d’orientals. A cinc de les vuit parets de l’estança hi ha divans de vellut vermell que conviden a una migdiada opiàcia o a un coit banal.

—El senyor de la casa es retirava aquí quan volia deixar enrere la vida social. Com veuen, és una habitació encantadora, d’una simplicitat que no sembla amagar res. Però aquesta casa presenta detalls curiosos. Si em permeten…

He hagut d’apartar-me perquè el guia premés una motllura i un panell llisqués lentament per deixar l’evidència d’un forat fosc. Marielena i jo hem fet cara bocabadada, encara que totes aquestes sorpreses rutinàries són sempre d’esperar. El guia fa cara de misteri (per primera vegada li descobreixo un somriure en sordina) i convida Marielena a ficar-se en el forat fosc. Un cop ella a dins, torna a prémer el mecanisme de fusta i la porta es tanca. Quin cabaret!

—Ara visitarem la sala dels trofeus de caça —anuncia el guia a continuació, tot picant-me l’ullet. Estic a punt de recordar-li que la meva senyora ha quedat enrere, però estic segur que prou que ho sap i que guarda un as a la mànega (tots aquest guies manipuladors i truculents ho fan). Segur que Marielena, digerida pel passadís secret, ens la trobem encara atordida a la sala aquesta dels trofeus.

Contemplo impassiblement la següent habitació, plena de cornamentes de cèrvids, on també hi ha un pastel galant de Fragonard (que no hi pinta res i que potser és fals), un rengle d’escopetes i una col·lecció de pipes d’escuma de mar. Però, de la meva muller, ni rastre. Quan em convida a passar a l’estança següent, li pregunto què ha fet amb ella.

Em mira estranyat, com si no sabés de què li parlo. Després d’explicar-li-ho tres vegades en un italià cada vegada pitjor, em respon que jo he arribat sol al palau i que no comprèn de què em queixo. Penso que encara està fent la comèdia còmplice, pròpia de tots els guies turístics. El deixo estar. Imagino que Marielena m’estarà esperant a la sortida, amb un somriure i un sucós relat als llavis.

Quan el guia s’acomiada de mi en una porta lateral, que no és la mateixa per la que havíem entrat, i deixa la mà mig tesa, com per recollir una propina, no veig Marielena enlloc. Interpel·lo l’home, l’escridasso, amenaço amb anar a la policia; ell em mira impassible, com qui s’escolta un boig i em tanca la porta als morros. Truco el timbre, pico la fusta amb els punys, hi clavo puntades de peu, fins que m’adono que estic fent un espectacle públic gratuït. Avergonyit, vaig a la recerca de la caserna de “carabinieri” més propera.

Les hores, els dies que segueixen són tediosos. Em cal repetir la història una, cinc i deu vegades; quant més em sento explicar-la, més absurda em sembla, i el gendarme que em pren la declaració em fita amb desconfiança creixent. Ni tan sols puc mostrar la prova dels tiquets, ja que se’ls va quedar Marielena a la motxilla. Regiren el “palazzo”, no hi troben res de sospitós; pregunten al nostre hotel, on confirmen que efectivament ens havíem inscrit com a matrimoni (segurament la recepcionista ens descriurà com una parella corrent, sense indicis de desavinença, ella rossa, d’uns quaranta-quaranta-cinc anys, amb bosses als ulls i la pell resseca).

Em demanen que, mentre continuen les investigacions, estigui localitzable, i jo, la veritat, no tinc ganes de continuar les vacances sol. Ja veig que no hi haurà vídeo ni del teatre grec de Taormina, ni de la Villa del Casale, ni dels temples d’Agrigento. És clar que per contra, com a història, no té preu. Sabeu què em va passar?, diré quan torni a Barcelona, vaig perdre la dona a un museu de Palerm! Imagino la cara d’incredulitat dels amics, les mil preguntes que em faran, les seves mostres de simpatia i compassió. No, no es pot negar, com a record de les vacances, res no ho supera.