L’homofòbia habitual

El senyor Josep Antoni Duran i Lleida té un bloc (i qui no?), que no sé si escriu ell mateix, però ja que du el seu nom, assumeixo  que se’n sent responsable. En un apunt del 18 de juny que es titula “La Generalitat i l’homosexualitat” critica les investigacions que s’estan fent sobre els tractaments psiquiàtrics realitzats a una clínica barcelonina encaminats a “guarir” l’homosexualitat. N’extrec un fragment:

“Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia, però em sorprèn que, quan una persona -després d’anys d’estar casada i amb fills- arriba a la conclusió que en realitat és homosexual i vol assolir aquesta tendència i considera que necessita ajuda, la seva demanda és atesa i el fet de “sortir de l’armari” és celebrat. Però en el cas invers, aquesta persona no ho pot fer si acudeix voluntàriament a demanar assistència mèdica i,en canvi, la Generalitat pretén que els metges psiquiatres la puguin atendre .

La lògica final d’aquest plantejament és que l’espècie humana té un estadi normal que és l’homosexualitat, que ningú no pot negar-se a avançar en aquest camí, però que al contrari  arribar a l’heterosexualitat complica aquest escenari. Estic en contra de represaliar l’assistència mèdica a les persones que cerquin modificar la seva homosexualitat o controlar-la. Crec que és una contradicció radical que l’ideologia de gènere afirmi que els sexe és una opció mudable, ”transitòria fins i tot “ i que l’important és el gènere, i que aquest principi no s’apliqui quan qui demana fer el trànsit a l’heterosexualitat és un homosexual”.

No sé jo quina experiència de la sexualitat humana tindrà en Duran i Lleida, però totes les persones “casades i amb fills” que he conegut mai no arriben a la conclusió que són homosexuals per una il·luminació sobtada, sinó que ho han sabut sempre i, quan decideixen fer-ho palès, és perquè no aguanten més la repressió. Deu ser un pas difícil i problemàtic per les seves famílies, i pot ser necessari algun suport psicològic, però, que jo sàpiga, cap metge ofereix teràpies per ser “més homosexual”, com sembla suggerir Duran. En general, l’assumpció de les teves tendències sexuals, més que angoixa produeix un sentiment alliberador (excepte en aquells polítics, sempre americans, que després d’haver estat pescats a uns lavabos en plena diversió, fan una roda de premsa al costat de la seva senyora, i s’excusen tot dient que van tenir “un mal dia”).

S’amaga en aquest pensament la perillosa idea que les persones poden ser “homosexualitzades” (no em pregunteu com, deu ser el gran secret de Marina Geli). Els que senten aquest temor, sonen sospitosament com a ressentits temorencs de perdre certs privilegis (una canço que deu resultar familiar a moltes dones). En tot cas, quan sento aquestes veus que es queixen que estem fent un gra massa, que si volem potser que tothom sigui “maricon”, em pregunto quina confiança en la fermesa del seu propi desig tenen alguns heterosexuals. I d’aquí a parlar del “lobby gai” només hi ha un pas, que el senyor Duran fa, quan es posa a respondre els comentaristes.

Però és que, a més, no hi ha cap prova mèdica que la tendència sexual d’algú pugui ser “modificada” i molt menys “guarida”. No crec realment en la dicotomia homosexual / heterosexual, com si es tractés d’un bit o un interruptor on/off, les persones ens movem en un continu, en el qual podem tenir de forma natural experiències diverses sense que això ens hagi d’angoixar. El problema és quan algú, per raons dictades per la religió, la cultura o, més en general, la societat, sent que hagi de canviar la seva conducta. Les teràpies per “guarir” l’homosexualitat poden consistir en l’electroxoc (juro que vaig conèixer algú que li va agafar afició), les drogues depressores de la libido i fins i tot la pregària i la penitència. Els tractaments poden ser llargs, dolorosos i finalment inútils, sovint deixen enrera un dolor immens i fins i tot algun suïcidi. L’experiència demostra que l’única sortida és l’autoacceptació. És millor admetre que algú es pugui sentir com a criminal pel fet de ser homosexual? En Duran sembla pensar-ho.

Algú em dirà, que què hi faig llegint el senyor Duran i Lleida, que ja em podia imaginar l’opinió d’un membre de la democràcia cristiana. És cert. Però resulta que Josep Antoni Duran i Lleida és portaveu de CiU, una força política que té un pes considerable al nostre país i que tot el que digui pot tenir ressò entre els seus seguidors i simpatitzants. Com que en el seu raonament intenta presentar-se com a equànime i no apel·la a valors morals o religiosos, sinó a la “lògica”, és fàcil que el seu missatge apuntali vells prejudicis, si més no entre els seus votants.

Ara i aquí el problema més gran de l’homofòbia no l’hem d’anar a buscar en països on es castiga l’homosexualitat amb la pena de mort, ni en aquells tertulians cafres que bramen a segons quines emissores, actituts que, espero, cada vegada tinguin menys recolzament. El perill més gran el trobarem a la porta de casa, entre aquells que no es consideren homòfobs i que en un moment o altra et diuen allò de “Jo mai he dit que l’homosexualitat sigui una malaltia” per passar, a continuació, a ventilar afirmacions nocives i vergonyoses.

Ja sabem que, tal com funciona aquí la política, la feina de CiU és dir pestes de tot el que faci la Generalitat. Només els demanaria que evitin causar més dolor en terceres persones que no participem en la batussa, que nosaltres ja en tenim les nostres.

[Aquí Rasoir a Busca qui t'ha pegat aborda la mateixa qüestió amb el seu inimitable estil].