Retorn a Roma

El fènix de Santa Prassede, un dels millors records de Roma.

Em sol agradar molt tot el que escriu el periodista Enric González (fill de Francesc González-Ledesma, un altre bon professional), especialment les seves cròniques i els seus articles d’opinió. En González sembla poc partidista i ple de sentit comú, aporta una visió de vegades original i inesperada amb la que em costa no estar-hi d’acord. Prova del seu esperit independent, deu de ser un dels pocs periodistes que conec que es permet criticar l’empresa que li dóna de menjar. Podria equivocar-me, però sembla d’aquelles persones amb les que deu ser un plaer compartir un cafè.

Enric González ha estat corresponsal de “EL PAÍS” a Londres, París, Nova York, Washington i Roma. Fruit d’aquestes estades havia escrit amb èxit “Historias de Nueva York”, “Historias de Londres” i “Historias del Calcio”, i encara que el darrer llibre girés entorn del futbol italià, els seus lectors li reclamaven l’homòleg corresponent a la capital italiana. El deute s’ha saldat aquest passat mes de maig, en el qual RBA li ha publicat “Historias de Roma”.

El llibret es llegeix en un no res, no tant per la brevetat de les seves 123 pàgines, com pel plaer que proporciona la seva lectura. González és un guia afable i suculent, amb una prosa plena de gràcia, però també de fibra; vull dir amb això que evita la palla, que presenta una pila de fets concrets i d’opinions que eviten l’estereotip.

En el primer capítol, el periodista, disposat a abandonar la corresponsalia de Washington, es planteja quin nou destí escollirà entre Pequín, Buenos Aires o Roma. De Xina l’atrau el bombó periodístic que són uns Jocs Olímpics, de Buenos Aires el caramel futbolístic dels derbis River-Boca. Lola, la seva companya, posa les coses a lloc i li demana que pensi on li agradaria viure, com li agradaria treballar i què voldria aprendre.

“¿Qué me interesaba aprender? Cosas muy vagas. ¿Se pueden aprender la humanidad, la belleza, el tiempo? No creo. Pero si hay algún lugar para intentarlo, ese lugar es Roma.”

No hi ha millor cicerone d’una ciutat que algú que no hi ha nascut, però que s’hi ha vist obligat a viure una temporada llarga i sap copsar totes les idiosincràsies que la individualitzen i que han esdevingut invisibles pels seus ciutadans. Així, González, de forma arbitrària ens va explicant fets històrics, anècdotes desopilants, ens apropa als racons que li agraden, ens parla del que s’hi menja, de com funcionen els romans, de les seves manies i les seves alegries. Fins i tot amb els personatges més masegats és capaç de dir coses que sonen a nou. Per exemple, de Joan Pau II, “A diferencia de sus antecesores inmediatos, Juan XXIII, Pablo VI y el efímero Juan Pablo I, jamás se mostró dubitativo. Ése es un rasgo que no me gusta. Quizá constituya un rasgo positivo en un papa; personalmente, lo dudo”. O de Berlusconi, “un hombre riquísimo que no se deja corromper, sino que corrompe, lo cual le evita presiones y garantiza la fiabilidad de sus promesas”.

De la mà de González farem un volt per la ciutat vella, escoltarem la història del papat, ens endinsarem en els misteris de la burocràcia, aprofundirem en una figura tan romana com la d’Alberto Sordi, presenciarem els enfrontaments futbolístics entre la Lazio i la Roma o veurem com quatre fornits moldaus li entren un sofà per la teulada. I molt sovint, petites epifanies com aquesta:

“Casi no me atrevo a decirlo, porque ocurre rarísimas veces. Lo de que nieve en Roma, digo. ¿Nieva y están en Roma? Corran hacia el Panteón y hagan lo que hace cualquier romano informado: entren y miren al techo, al agujero de la cúpula. Los copos entran en el templo y quedan suspendidos girando en el aire. Sólo eso. Tal vez tengan ocasión de contemplar un espectáculo más sublime, pero dudo que sea en esta vida”.

En l’actualitat, Enric González està de corresponsal a Jerusalem i darrerament se li ha girat feina; però quan l’urgència de les notícies li ho permet, va escrivint un bloc més reflexiu sobre el conflicte en aquelles terres eternament conflictives. Mentre espero amb candeletes les seves històries de Jerusalem, corro a llegir totes les seves cròniques anteriors, crec que fins i tot la del “calcio”, mira que us dic!