Dives exemplars

És possible que el cultiu persistent de la incompetència artística pugui transcendir-la fins al punt d’oferir noves lectures? La valoració de l’experiència estètica és potestat del públic? El creador, l’intèrpret, dotat d’una fe inamovible en les seves qualitats, no pot ser capaç de canviar la realitat? Tim Burton, que va extreure petroli d’un material de desguàs com serien les pel·lícules d’Ed Wood, sembla confirmar-ho. Però, per ser justos, abans hi hagué la Florence Foster Jenkins.

Aquesta força de la natura va néixer a Pennsylvania l’any 1868, amb la sort o la desgràcia de pertànyer a una família amb possibles. Com totes les senyoretes de la seva edat i condició, va rebre algunes nocions d’educació musical, però a diferència de les seves homòlogues es va encaparrar en cultivar la seva manca d’aptituds. Amics i coneguts del seu entorn procuraren dir-li de la forma més elegant possible que potser era hora que es dediqués a una altra cosa, com les puntes de coixí o el matrimoni, però ella estava convençuda del seu destí d’excelsa soprano. Com que els papàs no li volgueren sufragar estudis de conservatori a l’estranger, es fugà amb un metge de capçalera, del que es divorciaria l’any 1902.

Calgué una mica de paciència, però finalment el papà se n’anà a l’altre barri l’any 1909 i amb l’herència Florence es va poder pagar unes (inútils) lliçons de cant.  També esdevingué una activa promotora de la lírica a través del “Verdi Club” de Nova York que fundà i patrocinà. En ell organitzava concerts privats per recaptar fons en benefici dels cantants necessitats, on sempre hi incloïa com a número fort la seva intervenció estel·lar. Diguem-ho ras i curt, la Florence era una cantant infecta; però com que les intencions eren bones i estaven entre amics i, a més, els seus esgarips eren terriblement divertits, se l’aplaudia d’allò més.

El 1928 morí la seva mare i Florence, que ja tenia 60 anys, es va llençar de ple a cultivar la seva carrera. Com que no cal abusar de les coses bones, no es prodigava gaire i el seu recital anual al Ritz-Carlton esdevingué una de les cites més cobejades de la temporada novaiorquesa. La soprano mateixa era qui venia en persona les entrades a un públic escollit d’admiradors.

Els espectacles de la Jenkins devien de ser realment dignes de veure. Diuen que Enrico Caruso la seguia amb interès i que Cole Porter era un habitual. L’agosarada soprano s’atrevia amb tot, amb Bach, amb Johan Strauss o amb un lied de Brahms, podia cantar Lakme o l’endimoniada Reina de la Nit, vestida sempre per a l’ocasió amb tuls, trossos de paper de plata o unes ales a l’esquena. El seu número més celebrat era “Clavelitos”, que interpretava vestida de tòpic espanyol i amb un cistell de clavells al braç. Previ a la cançó feia una mena de “zapateado” introductori i després anava llençant les flors al respectable, el qual responia entusiasmat amb crits d’ole! (pocs anys més tard Sarita Montiel i Violeta la Burra continuarien la tradició). Es diu que en més d’una ocasió, duta per la passió, havia acabat llençant també el cistell. El deliri del públic solia ser inenarrable i, obligada a bisar, calia recollir els clavells de terra per tornar-los a la panera (tasca ingrata assignada al pianista acompanyant, gloriosament anomenat Cosmé McMoon).

Al principi el públic tingué grans problemes per aguantar-se el riure i alguns s’hagueren d’entaforar un mocador a la boca. Finalment trobaren una solució més saludable i, quan la diva emetia un dels seus inevitables galls, esclataven en eixordadors aplaudiments i bravos, sota els quals les rialles quedaven molt més dissimulades. En algun cas que la riota fou tan evident que fins i tot la Jenkins la va percebre, ella ho atribuí a les manipulacions d’alguna rival envejosa. En quant a la crítica, com que la cantant era tan patentment dolenta, no es molestaren en gastar gaires municions i la despatxaren amb algun sarcasme sofisticat que encara augmentà la intriga dels que no estaven al cas de la broma.

El gran moment de glòria de Florence fou el 25 d’octubre de 1944, als seus 76 anys, quan va actuar en un Carnegie Hall ple a vessar. Més de 2.000 persones es quedaren al carrer i la revenda va assolir preus astronòmics. Va ser la culminació de la seva carrera. Un mes més tard moria d’un atac de cor, aparentment tant feliç com havia viscut.

Posteriorment algunes cantants volgueren repetir un èxit tan fenomenal, però aviat descobriren que no era suficient amb cantar malament. I és que la història de Florence Foster Jenkins té aspectes fascinants (fins a la data s’han fet tres espectacles teatrals sobre la seva figura), que acaben sent entendridors. Tot sembla indicar que la diva era incapaç d’adonar-se de les seves “limitacions” i, en comparar les seves gravacions amb les de professionals de debò com la Terazzini o la Galli Curci, ella sempre trobava infinitament superiors les seves. La seva fe increbantable en el seu art, la felicitat que n’extreia de cada interpretació no és a l’abast de tothom. I així, un cop passat l’estupor i les primeres rialles, cal rendir-se a la bona de Florence, que perseguí un somni, el visqué plenament i deixà al darrera un món exultant d’haver-la conegut.