dilluns, 21 de febrer del 2011

Via crucis de perfecció


No havia vist res de Darren Aronofsky des del seu debut amb “Pi”, un thriller matemàtic força dement ambientat a Wall Street, i comprovo que amb aquest “Black Swan” continua explorant les experiències subjectives de personatges marcadament obsessius. Ara s’ha centrat en el món del ballet clàssic, una de les arts més abstractes i per la qual lamento dir que no sento cap atracció. Bo serà advertir-ho d’entrada per explicar un dels motius pel qual el film m’ha motivat menys que a d’altres espectadors més entusiastes.

Nina (Natalie Portman) és una ballarina que viu exclusivament per a la dansa. Tot i que s’apropa a la trentena, viu encara amb la seva mare (Barbara Hershey), un dona que va abandonar el ballet per dedicar-se a la carrera de la seva filla. Davant d’una nova producció d’El Llac dels Cignes, Nina és escollida com a protagonista; però, mentre la seva encarnació de la puresa del Cigne Blanc és pràcticament perfecta, no acaba d’assolir la carnalitat del Cigne Negre. El coreògraf Thomas Leroy (Vincent Cassel) intenta fer aflorar la sensualitat de la sexualment immadura Nina amb mètodes més aviat directes; però serà l’ambigua Lily (Mila Kunis), una nova ballarina arribada de San Francisco, qui actuarà com a esperó perquè la protagonista explori les seves limitacions. O s’enfonsi definitivament en la neurosi.

Aparentment ens trobem davant de l’estudi psicològic d’un personatge i el començament de la pel·lícula no sembla desmentir-ho. És interessant, en aquest sentit, com la mare, que inicialment sembla tan atenta, es va revelant com a calculadament repressora. Però Nina, que es troba al centre de la història és en tot moment un cos, una presència física, però un enigma total pel que fa als seus pensaments. Només sabem d’ella que aspira a la perfecció en el seu art de forma obsessiva, una motivació comprensible però que no me la fa més propera.

Contagiada dels esquematismes del ballet, la pel·lícula juga amb simbolismes excessivament evidents: Nina sempre vesteix de blanc o de colors molt pàlids, Lily apareix indefectiblement de negre (de fet tota l’estètica del film és una simfonia en blanc i negre amb l’esporàdica inserció d’un vermell de sang). L’acumulació de ninots de peluix al dormitori subratlla la infantilització forçada de la ballarina i el fet que acabi llençant-los a l’incinerador d’escombraries és una imatge molt poc subtil dels seus intents per alliberar-se.

Però em sembla que les intencions d’Aronofsky busquen una resposta més epidèrmica, més un estremiment que no pas una reflexió. Així, el malson de Nina, el seu descobriment de “la perfecció”, recorre un camí progressivament  desballestat, en el qual tota voluntat realista es dilueix en una percepció al·lucinada. En aquest viatge a la neurosi hi ha ecos evidents de la “Repulsió” de Polansky, i totes les alteracions físiques que pateix el cos de la pobra Natalie Portman són veritablement neguitoses (hi ha també alguns ensurts barats, indignes d’una cinta d’aquestes pretensions). Gosaria dir que són aquests moments d’incomoditat física, tan fàcil de compartir, els que imprimeixen a la pel·lícula el seu (fals) caràcter memorable.

Barbara Hershey, tan cara de veure, està molt bé en el seu paper de mare de Norman Bates. Mila Kunis omple de sexualitat morbosa (i carnosa) la seva Lily. I Winona Ryder fa una vegada més de joguina trencada, el rol al qual ha estat condemnada des que se li van descobrir les seves cleptomanies. Però la pel·lícula està dedicada al cos i al rostre de Natalie Portman. Potser la seva ànima és insondable, però el seu patiment, les seves pors i la seva determinació en ser l’actriu pràcticament perfecta són mereixedores d’un Òscar.

Mentrestant Aronofsky, amb la càmera a l’espatlla, persegueix nerviosament cada transmutació del rostre de Nina, amplifica de forma hiperrealista cada so (si parlem d’obsessions, el disseny de so de la pel·lícula n’és l’exemple més prominent) i culmina la trama amb un clímax indubtablement cinematogràfic, però inenarrable: la prova de foc que dividirà el públic entre incondicionals i indiferents amb ganes de sortir a prendre la fresca.

12 comentaris:

  1. Estava intrigat per saber quin vincle es podia trobar entre aquella "Pi" i aquesta. Crec que ho has sabit veure. I també em penso que m'agradrarà més que Pi, que em va deixar amb una bona migranya.

    ResponElimina
  2. Lluís, tot i matemàtic (i no particularment interessat pel ballet), aquest Cigne Negre és el cavall guanyador.

    ResponElimina
  3. Sí, Allau. Té nombres per guanyar uns quants Oscar i, com a poc, un per la Portman.
    La història seria d'allò més convencional ni no estés explicada amb el volgut i marcat estil del director que demana un impacte quasi a casa seqüenci i no sempre l'aconsegueix.
    Inevitablement, i com bé dius, recorda la Obssssió de Polansky sobretot pel que fa a la malaltia psicòtica de Nina que la va posseïnt fins a enfollir-la. També m'he recordar molt espontàniament de Brian de Palma i els seus somnis que qui sap si ho són i la constant gore dels rastres de sang que donàven tan malviure a Marnie i que formen un pack en la influència palmiana que Aronofosky rep i sap fer-se seva.
    Per la meva generació que ja havíem vist Las zapatillas rojas, tot i no ser el mateix, resulta un déjà vue revisat amb estil. I els joves tenen dret a la història de sempre comptada com si en fos una altra.
    Gràcies, com sempre, per deixar-me expressar.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Glòria, per completar les referències amb Hitchcok i de Palma. "Las sabatilles vermelles" la vaig veure fa tants anys que se'm fa difícil comparar-la amb aquest cigne.

    ResponElimina
  5. ¿No has vist "Requiem for a dream"? No m'ho crec de cap de les maneres. Per un cop, fes-me cas i busca-la de totes totes.

    ResponElimina
  6. No té a veure amb el teu comentari (no he vist la peli) pero mira quina noticia relacionada amb aquesta pel·licula

    http://kollonades.blogspot.com/2011/02/maten-un-espectador-en-un-cine-de.html

    ResponElimina
  7. Puigmalet, per què hauria de mentir? No l'he vista, no, i l'Aronofsky em sembla una mica histèric en la seva forma de fer cinema. Però, si insisteixes...

    ResponElimina
  8. Francesc, ho he llegit avui. I és que els amants del ballet tenen l'oïda molt sensible.

    ResponElimina
  9. "la prova de foc que dividirà el públic entre incondicionals i indiferents amb ganes de sortir a prendre la fresca"
    me temo allau que después de leerte me quedo a tomar la fresca y no entro...

    gracias y besos

    ResponElimina
  10. Pilar, no digo que sea una mala película, pero depende mucho del talante de cada cual, pero vaya, no te veo muy amante de lo excesivo y granguiñolesco.

    ResponElimina
  11. Si hagueres anat a veure 'Primos', talment com vaig fer jo, no et queixaries tant.
    :P

    ResponElimina
  12. Rasoir, mira si em va agradar poc "Primos", que ni li he dedicat post. Quina beneiteria de pel·lícula! I és que les hormones us fan perdre tot sentit crític, si a la mescla intervé Quim Gutiérrez.

    ResponElimina