dilluns, 27 d’octubre de 2014

A la guerra, com a la guerra (o el meu bessó no existeix)


Agota Kristof va néixer hongaresa el 30 d’octubre de 1935. Morí a Neuchâtel (Suïssa) el 27 de juliol de 2011, als setanta cinc anys. Entre una i altra data, fugí del seu país natal per culpa de la repressió soviètica, treballà a una fàbrica de rellotges i esdevingué escriptora en llengua francesa. La seva obra més coneguda és l’anomenada “Trilogia de Claus i Lucas”, que es compon de “El gran quadern” (1986), “La prova” (1988) i “La tercera mentida” (1991), traduïdes fa uns anys per Sergi Pàmies per a La Magrana.

L’estil de Kristof és auster, fred, literal, de sintaxi senzilla que acaba produint un cert encanteri. Enlloc brilla més que a “El gran quadern”, on es narra l’experiència durant la guerra dels bessons Claus i Lucas. En realitat el relat, en primera persona del plural, no dóna nom a cap personatge i, per tant, només bategem els protagonistes a partir de la trilogia on estan inscrits; la resta reben el nom genèric de la seva funció: l’Àvia, la Mare, el Mossèn, l’oficial, l’ordenança... De fet, ni el lloc on s’esdevé l’acció ni la guerra de la qual es parla s’identifica d’una forma concreta; i només la biografia de l’autora permet suggerir que es tracta de la Segona Guerra Mundial viscuda en un país envaït pels alemanys.

Quan la guerra esclata la mare de Claus i Lucas decideix dur-los a la granja de l’àvia, una dona cruel, bruta, gasiva i analfabeta que no els demostrarà cap afecte. Els germans decideixen exercitar-se en l'estoïcisme amb la intenció de superar indemnes l’experiència. Al mateix temps, consignaran les seves vivències en uns quaderns escolars, com a testimoni del seu aprenentatge i l’establiment d’un molt particular sentit moral.
L’Àvia ens pega sovint amb les seves mans ossudes, amb una escombra o amb un drap xop. Ens estira les orelles, ens agafa pels cabells.
    D’altra gent també ens dóna bufetades i puntades de peu, no sabem per quina raó.
    Els cops fan mal, ens fan plorar.
    Les caigudes, les escorxadures, els talls, el treball, el fred i la calor, també són causa de sofriment.
    Decidim d’endurir els nostres cossos per poder suportar el dolor sense plorar.
    Comencem per donar-nos bufetades l’un a l’altre i, més endavant, cops de puny. Veient els nostres rostres tumefactes, l’Àvia ens pregunta:
     —Qui us ho ha fet?
    —Nosaltres mateixos, Àvia.
    —Us heu barallat? Per què?
    —Per no res, Àvia. No pateixi, només és un exercici.
    —Un exercici? Esteu completament boigs! Bé, si això us distreu…
    Estem despullats. Ens copegem l’un a l’altre amb un cinturó. Diem cada vegada:
    —No fa mal.
    Piquem encara més fort, cada vegada més fort.
    Passem les mans damunt d’una flama.
    Ens fem talls a les cuixes, als braços, al pit amb un ganivet i vessem alcohol a les ferides. Cada vegada diem:
    —No fa mal.
    Al cap d’un cert temps, no sentim res, efectivament. És algú altre qui sent el mal, és algú altre qui es crema, qui es talla, qui pateix.
    Ja no plorem.
    Quan l’Àvia està enfadada i ens crida, li diem:
    —No cridi, Àvia, pegui.
    Quan ens pega, li diem:
   —Més Àvia, més! Miri, posem l’altra galta, com és escrit a la Bíblia. Piqui també a l’altra galta, Àvia.
    Ella respon:
    —Que el diable se us emporti amb la vostra Bíblia i amb les vostres galtes!

Amb l’aire d’una rondalla per a adults, on només valen les motivacions bàsiques (la fam, el fred, els diners, el poder i el sexe), “El gran quadern” encisa per la seva implacabilitat i és difícil abandonar-lo a mitges, tan inesperades són les seves peripècies. La novel·la conclou amb la separació dels germans, quan un d’ells creua la frontera, la guerra ja acabada.

“La prova” s’inicia al moment just on acabava el llibre anterior, amb Lucas tornant a casa després de veure com el seu germà Claus ha partit vers l’exili. Sí, el llibre central de la trilogia ja posa nom als personatges i és narrat en una més convencional tercera persona. Sense que es precisi del tot, sembla que el país de Lucas ha sortit de la guerra convertit en un satèl·lit de la Unió Soviètica (es mencionen purgues polítiques, el Partit i hi ha dificultat per desplaçar-se dins del territori). Abasta una quantitat indeterminada d’anys en els quals el protagonista es fa adult, acull a casa una dona i el seu fill esguerrat, s’enamora d’una bibliotecària, es fa amic d’un funcionari municipal, compra una llibreria-papereria… Els episodis se succeeixen entre la fantasmagoria i un punt d’abstracció centro-europea.

A l’últim capítol Claus retorna a la ciutat i es passeja pels escenaris que fins ara havia habitat el seu germà. De mica en mica es va percebent que el que es descriu no correspon exactament a la realitat reflectida a les pàgines anteriors. En un efecte que en anglès s’anomena treure’t la catifa de sota els peus, descobrirem tot d’una que el que hem llegit sobre Lucas potser només era una invenció i fins i tot seria possible que el tal Lucas mai no hagués existit.

L’últim batent de la trilogia reinicia la història a partir d’un Claus que no és ben bé el dels llibres anteriors. Aquest ha patit una malaltia infantil i té una mare amb la qual conviu d’adult, l’existència de Lucas es posa en qüestió… El títol “La tercera mentida” és revelador i ens informa amb claredat que tota peça literària és invenció; per tant no cal exigir coherència entre les diverses parts de la trilogia, ja que són totes elles igualment “mentida”. Kristof, un cop assumides les beceroles de la postmodernitat, s’hi rabeja en contra de tota versemblança, mentre que el lector, mancat de terra ferma, comença a desentendre’s. Així, la potent i addictiva narrativitat d’”El gran quadern” acaba derivant en un aiguabarreig que concita una resposta molt més tèbia. Una pena.

4 comentaris:

  1. La Kristoff és la meva gran assignatura pendent. Bé, una de moltes. Un dia, potser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, no sé si ha de produir recança no conèixer-la, però és interessant.

      Elimina
  2. A mi em va encantar la trilogia, no estic d'acord amb la teva apreciació final. Cada llibre s'aguanta sol, no cal integrar-lo amb els altres. Si ho mires així, tots tenen sentit. Els Claus del tercer llibre no ha de tenir res a veure amb el del primer, si no vols. La primera novel·la és la me´s potent, per la novetat. La segona allarga una mica el concepte, i potser per això, per ser "canònica" amb la primera, em va semblar menys interessant. El gir de 180 graus de la tercera em va semblar, en canvi, molt més potent. Així es recupera l'impacte del primer llibre. Vaja, és que sóc molt fan de la Kristoff, potser no sóc objectiu... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. En llegir-les en un sol volum és inevitable voler relacionar els personatges en un sol univers. I et recordo que al segon llibre la contradicció dels personatges és interna, encara que el llegeixis com a obra independent. Pel meu gust la Kristof es va enamorar en excés de la idea que la literatura és sempre "mentida".

      Elimina