dijous, 23 d’octubre de 2014

Notícies de Sordello

surse ver’ lui del loco ove pria stava,
dicendo: "O Mantoano, io son Sordello
de la tua terra!"; e l’un l’altro abbracciava.

(Dante Alighieri, Purgatorio - Canto Sesto)

Un dels clubs de lectura dels meus pecats m’ha dut a rellegir “Nocturno de Chile” vuit anys més tard. Bolaño, sempre una experiència carregada de literatura explícita, de vegades fa pensar que és un escriptor per a escriptors, i prou. Per descomptat no és així, però avui, més que justificar la universalitat dels seus motius, vull aturar-me en una de les seves freqüents referències literàries que a la primera lectura vaig entomar sense discussió, però que ara propiciarà una d’aquelles excursions per la Wikipedia que tant em plauen. A “Nocturno de Chile” es citen molts noms d’escriptor i no tinc cap seguretat que tots ells siguin reals. Ho són amb certesa Pablo Neruda, Ernst Jünger i Enrique Lafourcade (best-seller màxim de la novel·lística txilena), però què passa amb Sordello? El narrador sent el nom per primera vegada en llavis del crític Farewell:
Sordello, ¿qué Sordello?, el que bebió con Ricardo de San Bonifacio en Verona y con Ezzelino da Romano en Treviso, ¿qué Sordello? (¡y entonces la mano de Farewell volvió a presionar mi cintura!), el que cabalgó con Ramón Berenguer y con Carlos I de Anjou, Sordello, que no tuvo miedo, no tuvo miedo, no tuvo miedo.
Sordello: una altra vinyeta medieval
Com que de Ramon Berenguer i de Carles d’Anjou ens consta l’existència (tal com ens solen constar tots aquells fenomens que no hem vist, però que han estat degudament documentats), sospitem que Sordello també compta amb un contrapunt a la realitat. Efectivament, les wikipedies en anglès, espanyol, francès, italià, llatí, occità, polonès, rus i ucraïnès, a més de la catalana, acullen aquest trobador llombard que escrigué en occità i visqué aproximadament entre 1180 i 1268. Va néixer a Goito, prop de Màntua, i malgrat els seus impecables orígens va preferir una vida bohèmia i un xic violenta. Embolicat en diverses batusses de taverna, va acabar fugint amb l’esposa del seu protector. És recordat sobretot pel seu poema didàctic “L’ensenhamen d’onor” i perquè Dante Alighieri va lloar-lo i li oferí un paper quasi protagonista al Cant Sisè del Purgatori de la “Comèdia”.

Virgili saluda Sordello, segons Gustave Doré
En aquest cant, Dante i Virgili passegen per la zona del Purgatori on estan aparcades les ànimes dels negligents (aquells que recentment han descuidat les seves necessitats espirituals, talment com tu i com jo). A Dante li crida l’atenció una ànima d’aspecte digne i auster que els pregunta qui són i d’on venen. Quan Virgili respon que venen de Màntua, l’ànima de Sorello perd el capteniment i s’abraça al poeta de l’antigor romana. Passada la primera emoció dels dos conterranis, Virgili inicia una crítica política de l’actual decadència del país d’Itàlia, tot i que en aquell moment encara no s’hagués inventat concepte tal.

Condemnats al kitsch: Sordello, Virgili i Dante a Trento.
Si voleu que us digui la veritat, no he entès què hi ha de tant transcendent a la figura de Sordello qui, des de la seva primera aparició a la novel·la de Bolaño, constitueix amb la cantilena “Sordel, Sordello, ¿qué Sordello?” el tipus de tornada que empraria Vila-Matas en “cançons” similars. Pel que he vist anotat, el poeta Robert Browning li dedicà la seva composició “Sordello” de 1840. Ezra Pound, caragirat i amant del passat aliè, l’inclou als seus “Cantos”, i Samuel Beckett el cita a les seves novel·les “Molloy” i “Malone Dies”. Fins i tot, com podreu comprovar per les il·lustracions d’aquest apunt, la seva iconografia no és pas escassa. Però la darrera paraula correspondrà a Bolaño i les penes i treballs del seu Farewell.
Sordello, ¿qué Sordello?, repitió con retintín la voz de Farewell a mis espaldas, el Sordello cantado por Dante, el Sordello cantado por Pound, el Sordello del “Ensenhamens d’onor”, el Sordello del “planh” a la muerte de Blacatz, y entonces la mano de Farewell descendió de mi cadera hacia mis nalgas y un céfiro de rufianes provenzales entró en la terraza e hizo revolotear mi sotana negra y yo pensé: El segundo ¡Ay! ha pasado.
Començo a pensar que ningú no ho comenta, perquè tots sou (ai las!) una colla d'homòfobs.

2 comentaris:

  1. He llegit poc de Bolaño però sí allò suficient com per fer-me veure la seva immensa cultura literària. Em causa més atracció com a coneixedor de llibres d'altri que com escriptor.
    Salut, Allau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no la coneixes, pots tornar a donar-li una oportunitat amb "Nocturno de Chile", que és breu (no passa de les 150 pàgines) i diuen que és del millor que va escriure. Salut, Glòria.

      Elimina