El Prado petit (2)

Per què titular una exposició “La bellesa captiva”? Suposo que hagués sigut igualment vàlid qualsevol altre nom: “Tresors diminuts”, “L’encant subtil dels mals endreços” o bé “Hi ha prats més enllà del de Llobregat”. Els que hem de buscar un títol adient i enginyós per l’apunt diari comprenem perfectament la típica solitud del titulador d’exposicions de Caixafòrum o sigui que l’excusaré i, a continuació, prosseguiré parlant de les peces que més em van impactar.

Com per exemple el Ticià de dalt, que si no l’exposen al museu de Madrid és perquè de “ticians” en tenen més que de sobra. Però aquest em sembla particularment bo, tant per humanitat com per composició (i a més plora veres llàgrimes de sang). Amb enquadrament de proximitat que esborra la tragèdia i allibera la intimitat del Cireneu donant i del seu Crist de circumstàncies.

Des d’aquí és fàcil connectar temàticament amb l’estrany anònim de l’escola francesa del XVII que es titula “L’ànima cristiana accepta la seva creu”. Les al·legories guarden tant de perill com les metàfores i, si no es plantegen correctament, corren el risc d’ofegar l’espectador en un mar de confusió; aquí em limitaré a mencionar que aquest quadre marcià també podria anomenar-se “Cap de setmana a Ikea”.

Sorprèn enormement topar-se amb una coronació de la verge d’El Greco, composició triangular en vermell, blau i blanc (molt blanc de lluna, núvols, àngels, esperit sant i déu-pare-omnipotent). I dic que sorprèn perquè, en un any en el qual han abundat a la Meseta les exposicions del Theotokópoulos, encara els ha sobrat un exemplar molt decent pel préstec. És a més un cas arquetípic de perspectiva distorsionada, d’aquells que solien enviar l’artista de pet a ca l’oftalmòleg.

El següent quadre és una obra mestra que justificaria l’exposició, encara que només fos per la seva importància a la història de l’art d’Occident, i per això mateix no s’entén com no la tenen a la vista al museu de Madrid tots els dies de l’any. Sí, és un dels dos famosos paisatges pintats per Diego Velázquez a la Villa Medici de Roma, paisatges creats sense cap excusa argumental ni literària amb la sola intenció de retratar un fragment de realitat plenament anodí. Encara que des d’un punt de vista modern, de qui ja fa hores que ha berenat amb els impressionistes, el quadre no sorprèn, un gest com aquest, tan atent al quotidià i a les hores del dia en un entorn de civilització i natura a parts iguals representa una veritable revolució en ple segle XVII. 

Els quadres següents reflecteixen realitats i posicions estètiques no gaire estimades actualment, tot i que representen sense segones intencions tota la centúria continguda en el segle XVIII. Jean-Antoine Watteau exemplifica les festes galants, però en pintura sobre llenç apareix fosc i confús, vegetal, molt verd tanmateix. El bohemi Anton Raphael Mengs figura que és neoclàssic, però en el context castellà en el qual va triomfar és el més rococó que es poden permetre al país. La Maria Luisa de Parma de 1765, futura reina d’Espanya, és tan delicada com digna de la cort francesa a la qual mai no va pertànyer.

 

Acabaré amb Giambattista Tiepolo, o l’artista més improbable pel qual sento devoció total. Tiepolo sol pintar sostres de color turquesa a palaus i esglésies on mai no em convidaran. Aquest “Olimp o el triomf de Venus” és un esbós a l’oli destinat al sostre d’un palau de Sant Petersburg i, com totes les pintures projectades per sobrevolar els nostres caps, gaudeix d’una desconcertant falta de gravetat, sense cap ni peus. Meravelloses textures de núvols i vibrants tocs de colors al barret de Mercuri i els lloros que hi ha abaix. Emocionant.