The Hugh Lane (1)

Entono el que potser serà el meu adéu a Dublín amb la visita al museu conegut popularment com “The Hugh Lane”, un casalot del segle XVIII que es troba a la sentimentalment intensa Parnell Square. Inaugurada el 1908, se suposa que és la galeria pública d’art modern més antiga del món, i des del 2006 compta també amb una extensió de nova planta. Deixant de banda les sales dedicades a exposicions temporals d’artistes contemporanis, el propòsit del museu és allotjar una col·lecció d’art irlandès recent amb parada obligada en els imprescindibles Francis Bacon i Sean Scully. També hi ha pintors contemporanis d’arreu i una dotzena d’impressionistes francesos que mai no fan nosa. Sense ser una institució de categoria mundial, val la pena passar-hi una estona, tant per les singularitats de l’edifici com per les petites perles que puntuen la visita.

Començo aquesta selecció personal amb un Degas, un favorit personal, mestre tant en el dibuix com en les textures. En aquest retrat d’una noia bretona s’enfronta al complicat problema de la llum que incideix sobre teixits de color blanc. Enmig de les solucions formulàiques d’alguns impressionistes, a Degas ningú no li pot negar la personalitat.

Berthe Morisot sembla inspirar-se en el món de Renoir, però fuig del seu encotillament i ofereix una composició poc convencional i d’una pinzellada molt lliure. Mentrestant Claude Monet realitza un dels seus quadres atmosfèrics, en aquest cas del pont de Waterloo, on s’intenta reproduir la barreja de fum i broma característics del Londres de l’època.

Pierre-Auguste Renoir rarament em fa el pes, el seu preciosisme em fa pensar en capses de bombons, internats per a senyoretes i tallers de costura. Aquest “Les parapluies”, de grandària més que considerable, denota ambició i una solució plena de gràcia dels ritmes dels paraigües. És curiosa la forma com el quadre fa conviure estils de dos moments diferents de la carrera de l’artista. La dona central i les dues nenes de la dreta reprodueixen la pinzellada més lliure i fluïda de la seva època estrictament impressionista datada a la dècada dels 70. Les dues figures de l’esquerra mostren molta més atenció a l’estructura, gairebé com una inspiració de Cezanne.

Tallo a publicitat amb un Daumier, una pintura preparatòria d’un quadre segurament molt més acabat. Hi apareixen el Quixot i Sancho Panza, personatges molt apreciats per l’artista; però el tema podria ser qualsevol altre. Aquí el que importa és el poder gràfic de la taca, la fidelitat al caràcter i les audàcies cromàtiques. L’Honoré Daumier sempre em sembla que va néixer a la meitat equivocada del segle XIX.