diumenge, 26 d’octubre de 2014

Saguaro


Com escrivia ahir, el primer disc de Joni Mitchell fou “Song to a Seagull” (Cançó per a una gavina”) del 1968. Com passarà amb gran part de la seva carrera, la portada de l’elapé és obra de la pròpia artista; en aquest cas, un d’aquells dibuixos solipsistes i digressius que solien sortir sols sota l’efecte de la marihuana. Com que el títol de l’àlbum està escrit amb una inepta tipografia d’ocellets en vol, sempre s’ha cregut que el disc es deia simplement “Joni Mitchell”.

“Song to a Seagull” té la particularitat que cadascuna de les cares del vinil porta un nom i una indicació de Primera i Segona Part, respectivament “Vaig anar a la ciutat” i “Lluny de la ciutat i prop de la costa”. Així, es podria afirmar que les primeres cançons participen de la neurosi i el frenesí de la gran urbs, mentre que la segona part és molt més reposada i bucòlica; però no veig la separació gaire clara. És en tot cas un disc auster, en el qual Joni Mitchell fa de dona orquestra (al piano, a la guitarra, a les veus) i que aconsegueix, en contra de tot prejudici, una obra sofisticada, tant per la lletrística com per l’afinació musical, a una infinitud d’anys llum del que s’esperaria d’una cantautora folk de finals dels seixanta. 

Malgrat ser un debut molt digne i mereixedor d’audició pels entusiastes fans de la segona fornada, el disc no té un hit evident. Així que he buscat a la pàgina de l’artista quina era la cançó més estimada pels visitants. Per això trobeu aquí aquest Saguaro/Cactus Tree (puntuada amb un 9,56 sobre 10), d’inspiració Dylaniana (segons diu ella), on es pot llegir en lletres majúscules una declaració d’intencions que no variarà gaire en els quaranta-cinc anys següents: a Joni li agraden molt els homes, però mai tant com la seva llibertat.

Hi ha un home que se’n va navegant
En una dècada plena de somnis
I la fa pujar en una goleta
I la tracta com una reina
Li porta collarets de Califòrnia
Amb pedres ambre i verdes
L’ha cridat des de la badia
L’ha besat des de la seva llibertat
L’ha sentit a estribord
En el trencar-se i el respirar de les algues
Mentre ella estava ocupada sent lliure

Hi ha un home que ha pujat una muntanya
I està cridant el nom d’ella
I espera que el cor d’ella el pugui sentir
A tres mil milles la torna a cridar
Pot pensar que ella és al seu costat
La pot trobar a faltar igualment
L’ha trobat a faltar en el bosc
Mentre li ensenyava totes les flors
I les branques cantaven la tornada
Al temps que ell grimpava les torres escamoses
D’un arbre del bosc
Mentre ella era en algun lloc sent lliure

Hi ha un home que ha enviat una carta
I està esperant una resposta
Li pregunta pels seus viatges
D’ençà el dia que es van acomiadar
Escriu “M’agradaria que fossis al meu costat
Ho podem aconseguir, si ho intentem”
Ell l’ha vist a l’oficina
Amb el nom d’ella a tots els seus papers
Compartint els beneficis
Serà difícil deslliurar-se
Del seu record
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha una senyora a la ciutat
Que pensa que els estima tots
Hi ha el que pensa en ella
Hi ha el que la crida de tant en tant
Hi ha el que li escriu cartes
Amb els detalls gargotejats
Ella els ha parat els peus a tots
Han rigut dins de la rialla d’ella
Ara prepara la seva defensa
Perquè tem que un d’ells
Li demani l’eternitat
I ella està tan ocupada sent lliure

Hi ha un home que li envia medalles
Està sagnant per culpa d’una guerra
Hi ha un cavaller i un pallasso
I el propietari d’una botiga
Hi ha un bateria i un somiador
I saps que hi poden haver més
Ella els estimarà quan els vegi
La perdran si la segueixen
I només pretén complaure’ls
I el seu cor és pletòric i buit
Com un saguaro
Mentre està tan ocupada sent lliure


4 comentaris:

  1. Tenia una certa ambivalència amb Joni Mitchell i la vaig seguir molt poc. Aquesta és una de les cançons que més vaig sentir i veig que segueixo igual

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això només és el principi, pel meu gust va fer coses molt més personals i interessants pocs anys més endavant.

      Elimina
  2. M'encanta la definició estilística que fas de la portada...
    (Just avui remenava una col·le impagable de ressenyes d'escalada del decisiu període de finals dels 70; autèntiques apoteosis del detall i de l'excurs)
    Tot i que jo diria, sobretot atenent a les cactàcies mexicanes, que l'estímul psicodèlic de la Joni era d'un altre gènere. Tampoc importa davant la seva dicció de xarop d'erable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabria precisar la droga que exercí de combustible, en aquella època es consumia de tot; però, en el cas de Joni, bé podria ser simplement la nicotina.

      Elimina