|
John Butler Yeats, "Portrait of John O'Leary" (1904) |
Una de les poques revelacions artístiques del viatge a Irlanda du el cognom Yeats, tot i que no es tracta del cèlebre poeta William Butler Yeats (1865-1939), que va ser Premi Nobel l’any 1923 (i un dels pocs guardonats que, diuen, va escriure la seva millor obra després de rebre el premi). De fet, el seu pare John Butler Yeats (1839-1922) va ser un pintor apreciable, especialitzat en retrats com el de John O’Leary que es veu a dalt.
Però a mi el que em va interessar realment va ser Jack Butler Yeats (1871-1957) el fill de John i germà petit de William. Va començar la seva carrera com a il·lustrador i només el 1906 es va estrenar amb la pintura a l’oli. Els seus temes inicials eren els paisatges i les gents de l’Oest d’Irlanda, però de mica en mica va anar tendint al simbolisme. Estèticament les seves pintures evocatives i amb un punt romàntic evolucionaren cap a un expressionisme que s’emparenta amb el del seu amic Oscar Kokoschka. No va crear escola, es negava a tenir deixebles, i els seus quadres han esdevingut una apassionant anomalia dins de la història de la pintura irlandesa.
També va ser escriptor d’obres de teatre i de novel·les d’avantguarda que utilitzaven el monòleg interior; per això va ser sancionat positivament pel mateix James Joyce. I Samuel Beckett fou amic seu. Més curiosament, Jack B. Yeats també va ser el primer medallista olímpic de la recentment creada República d’Irlanda. Succeí als Jocs Olímpics d’Estiu de 1924 a París, quan rebé una medalla de plata a la secció d’art i cultura pel seu quadre “The Liffey Swim” (quins temps aquells que la pintura era encara esport olímpic!).
A Yeats se’l considera el pintor irlandès més important del segle XX i va ser el primer en assolir el milió de lliures en una subhasta (dada rellevant o no, a gust del consumidor, i afegiré que Francis Bacon no sembla comptar com a irlandès per la filiació anglesa dels seus pares). Sigui com sigui, és un pintor poderós, amb grapa. Espero que les diapositives següents, ordenades cronològicament, actuïn com a irreprotxables advocades de la seva causa.
|
Bachelor's Walk, in Memory (1915) |
|
The Liffey Swim (1923) |
|
Morning in a City (1937) |
|
Men of Destiny (1946) |
|
Grief (1952) |
Suposo que les diapositives no li deuen fer gaire justícia però no m'acaba de convencer potser perquè aterrà a la pitjor època -segons el meu entendre- del seu amic Oskar.
ResponEliminaDoncs, Galde, no hi estic d'acord, jo crec que progressava adequadament.
Elimina