Roberta from Alberta

Joni Mitchell fotografiada el 1968 per Baron Wolman

Una de les meves grans dèries musicals, dèria que ja fa més de quaranta anys que m’acompanya, té a veure amb certa cantautora canadenca immensament respectada i enormement influent, tot i que al nostre país no ha passat mai de l’ambigu paper de figura de culte. M’estic referint a Roberta Joan Anderson, nascuda el 7 de novembre de 1943 a Fort Macleod (Alberta), i a qui, per qüestions de comoditat, anomenaré a partir d’ara pel seu nom de guerra: Joni Mitchell.

Com que el que m’interessa és la seva música, passaré ràpid per la seva infantesa: mare mestra, pare instructor de vol de la Royal Canadian Air Force durant la guerra; un cop acabada la conflagració, Bill Anderson treballà a una botiga de queviures a Saskatchewan. La petita Joni s’estimava les paraules i també la música, entre els sis i set anys estudià piano; als vuit va contraure la pòlio, durant una epidèmia nacional que també va afectar el seu compatriota Neil Young. Recuperada, i sense seqüeles, la nena xicotot que havia mostrat aficions més aviat atlètiques, s’adonà que les seves aptituds físiques no la permetrien competir i va inclinar-se vers activitats més “artístiques”. Iniciaria llavors una lluita que encara perdura entre les seves dots pictòriques i les musicals, on tothom (llevat d’ella) reconeix quina és la facció guanyadora.

Als nou anys va començar a fumar i encara no ho ha deixat, tot esdevenint juntament amb Stephin Merritt i Frank Zappa una de les fumadores més contumaces de Nord Amèrica. Només ella sabrà com és de difícil sobreviure a aquesta addicció a una societat tan puritanament saludable com la seva, però són molts els que culpen el tabac del canvi de registre de la seva veu. Però per això encara havien de passar algunes dècades. De moment, a principis dels anys 60, Joni podia presumir d’un registre de soprano de gairebé quatre octaves que s’adequava força bé al gènere folk, tot i que en els moments d’esbarjo no li feia fàstics al rock & roll.

La seva primera actuació remunerada es produí el 31 d’octubre de 1962 a Saskatoon i aviat va llaurar-se una petita reputació als clubs de Saskatchewan. La tardor de 1964 va traslladar-se a Toronto, amb l’excusa de cultivar la seva carrera. En realitat estava prenyada del seu ex-xicot de Calgary i no eren aquells anys propicis a la maternitat en solteria. Va donar la nena fruit de l’embaràs en adopció i mantingué el secret fins l’any 1997, quan mare i filla es reuniren per segon cop (primer cop després del part), amb resultats potser no gaire amables. El 1965, a les trenta sis hores d’haver-lo conegut, va casar-se amb l’obscur cantant folk americà Chuck Mitchell (que ni tan sols mereix entrada pròpia a la Wiki). Plegats van desenvolupar una breu carrera de cert èxit, que va passar per Detroit i desembocà en divorci l’any 1967; tanmateix a hores d’ara ella encara carrega professionalment amb el seu cognom. Paral·lelament Joni anava bastint una reputació excel·lent com a constructora de grans cançons, impressionistes però articulades. Tom Rush, Buffy Sainte-Marie, George Hamilton IV i Judy Collins estaven enregistrant amb èxit les seves invencions.

Conta la llegenda (que és sempre mentidera), que David Crosby (el membre més nebulós dels Byrds i també dels Crosby, Stills & Nash de tota la vida) va entrar al “Gaslight South”, club de Florida on l’artista canadenca cantava i s’enamorà de la seva actuació fins al punt de produir-li el seu primer disc, el molt auster “Song to a Seagull” (1968). Per no tallar en fred aquesta sèrie, us deixo una primera mostra d’aquest disc debutant, sobre el que potser tornaré demà.