diumenge, 19 d’octubre de 2014

Maltracte de gènere i altres fantasies


Havia dipositat grans esperances en “Gone Girl” (“Perduda”), l’últim exercici de manipulació mental del meticulós David Fincher. Almenys bona part de públic i crítica semblava haver-s’hi lliurat sense reserves i fins i tot jo, amb tota la meva reluctància a l’entusiasme, l’hi he de reconèixer al film uns acabats dignes del perfeccionisme del director (una mica freds, però). Envoltat de col·laboradors seus molt habituals —Jeff Cronenweth a la fotografia, Kirk Baxter en el muntatge i l’ominosa banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross— Fincher no decep al control de qualitat; però jo hauria esperat una mica més d’ell.

“Gone Girl” parteix d’un best-seller de Gillian Flynn, qui firma també el guió. Confesso que no he llegit el seu llibre, però com que la Matilde el va programar al Club-de-Lectura-de-Vic, l’hi suposo el valor, com a la mili d’abans. De fet, pels comentaris que fan els que sí que l’han llegida, la novel·la podria bé ser tan intrigant com intel·ligent, fins i tot digna de lectura; el film ja són figues d’un altre paner.

Qualsevol lector una mica informat sabrà que “Perduda” va de la desaparició d’Amy Dunne (Rosamund Pike) el dia del seu cinquè aniversari de noces i de la subseqüent investigació policial, ran de la qual el seu marit Nick (Ben Affleck) apareix gradualment com a sospitós principal. Poc més puc detallar d’un guió que basa gran part del seu atractiu en els girs més inesperats, tot i que cal reconèixer-li que els tres marcs temporals que la trama simultaneja s’han resolt amb molta elegància. Escollir Ben Affleck en el paper de marit sota sospita és una gran idea de càsting, perquè Affleck —malgrat la seva demostrada competència interpretativa i les seves sòlides pel·lícules com a director— no és un actor que caigui bé; se’l sol “llegir” com un petulant massa cofoi del seu atractiu i per tant és ideal com a dipòsit d’ambigüitat moral. Rosamund Pike, que m’havia fascinat amb papers secundaris a l’“Orgull i prejudici” de Wright, a “An Education” i a “The World’s End”, potser esperava instal·lar-se a la divisió protagonista amb aquest rol; però, tot i que se’n surt prou bé, la seva tasca és impossible prendre-se-la gaire seriosament. I millor deixar-ho aquí.

Amb l’excepció del molt equivocat Neil Patrick Harris (el qual la majoria de crítiques ni tan sols mencionen, potser perquè és un actor molt estimat, a les antípodes d’Affleck, i per tant ningú no el vol perjudicar), la resta del repartiment està brillant. No coneixia Carrie Coon, que fa de germana bessona del protagonista i que, apart d’introduir una mica d’humor involuntari, ofereix la interpretació amb més proporció de factor humà. Tyler Perry (director afroamericà que, malgrat ser heroi de taquilla als Estats Units, dubto que mai vegi estrenada a casa nostra ni una sola de les seves cintes) fa d’advocat oportunista i sobrat, amb un continu posat de “estan bojos aquests blancs”. I Kim Dickens, que l’última vegada que la vam veure era xef a “Treme”, ara fa de detectiu de la policia, intensa i una mica torracollons: el seu paper és convencional, l’execució, impecable.

Hi haurà qui voldrà vendre “Gone Girl” com metaliteratura amb un narrador poc fiable (l’Amy que escriu un dietari per fer la crònica de la decadència conjugal dels seus dies de vi i roses) o com a retrat d’un matrimoni en temps de crisi. La realitat és una mica més barata que tot això, hi intervé un personatge psicòpata, i té com a màxim referent aquelles pel·lícules dels anys 80 en les quals Michael Douglas era víctima propiciatòria de senyores rosses diverses.

Els primers dos terços del film exhibeixen elegància, tensió dramàtica, i una crítica no especialment distingida ni original, que s’adreça al papanatisme mediàtic que motiva qualsevol “fait divers” del veïnat. El final descarrila entre esgarips de gran guinyol: brillen la inversemblança psicològica dels personatges i els ictus en la lògica del guió. Els inacabables darrers trenta minuts —quan ja hi havia dues hores que els precedien— volen ser foscament sarcàstics, però només allarguen una conclusió més que previsible.

Prefereixo Fincher quan (inassequible al poc interès del tema) filma un guió amb un toc de geni. Em refereixo a “The Social Network”. Truquem Aaron Sorkin per solucionar el desgavell?

6 comentaris:

  1. Vaig programar Perduda com a KH-7, perquè els clubaires em demanaven un respir i la veritat és que va funcionar molt bé. Ara, a sobre, estan encantats perquè n'han fet la peli i poden fardar una mica i dir que no fa justícia a la novel·la i coses així. La Flynn és solvent i molt molt recaragolada. Ideal tren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llàstima que prenc tren un cop l'any (per anar a Vic).

      Elimina
  2. No he llegit la novel·la perquè la literatura policíaca la freqüento poc però sé l'èxit que va tenir. Vaig trobar la pel·lícula molt ben feta. Damunt d'un guió estantís, el director narra amb estil i solidesa. D'alguna manera -no s'hi assembla- em va recordar "Marnie" una història inversemblant dirigida amb talent innegable.
    La "gone girl" em va semblar eixerida com un pèsol i tant camaleònica com ho demana la pel·lícula. Quant a Ben Afleck tinc una percepció molt diferent de la que aportes tu. Jo el veig guapo -ho és- però més inexpressiu que un pal de telèfon. Que no és actor, vaja. Ni presumit ni res. Per sort el rol li exigeix un sol matís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo trobo, Glòria, que per molta solidesa que hi posi el director, la resolució del guió només s'aguanta si hom no li dedica ni un sol pensament.

      Elimina
  3. M'hauré de mirar Affleck amb uns altres ulls. No em preguntis per què, però m'ha semblat sempre vulgar i "graciós". Probablement hi ha un prejudici que se m'escapa. La pel·lícula l'aniré a veure malgrat tot perquè té prou elements perquè resulti atractiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Basti saber que l'Affleck no fa cap nosa.

      Elimina