National Gallery (3)

La col·lecció de pintura internacional de la National Gallery of Ireland, almenys la que tenen actualment a la vista, no és gaire extensa, però sí substanciosa i conté algunes alegries que provocarien les enveges d’una ciutat tan mancada de mestres antics com és Barcelona.

La meva fidelitat als primitius flamencs es fa palesa en l’elecció de “Crist acomiadant-se de la Verge” de Gerard David com a cap de cartell, una representació d’un episodi que no apareix explícitament a la Bíblia. La taula és malauradament fragmentària i, a falta de la resta de figures, hem de conformar-nos amb el realisme del Crist en un entorn arquitectònic que poc té a veure amb Galilea.

Cosme i Damià foren dos germans cristians que practicaven la medicina a l’Àsia Menor en el segle III de la meva era. Durant les persecucions de Dioclecià foren obligats a demostrar la seva fidelitat als deus antics, tot oferint-los un sacrifici. Tant ells com els seus tres germans petits varen negar-s’hi i el cònsol Lycias els va sotmetre a tota mena de tortures, de les quals en sortiren miraculosament indemnes (amb la ràbia que fa!). Finalment, s’optà per la decapitació que rarament és reversible i així fou com Cosme i Damià guanyaren les oposicions per figurar al santoral. L’obra de Fra Angelico, un fragment del retaule encarregat per l’homònim Cosimo de Medici per decorar l’altar de l’església de San Marco a Florència, representa el moment immensament frustrant (només cal veure els gestos dels botxins) en el qual es demostra que Cosme, Damià i la resta de la companyia són literalment incombustibles.

Durant tres o quatre anys, quan encara no s’havien inventat els fons de pantalla, vaig tenir col·locat darrera de la pantalla de l’ordinador un pòster d’una batalla de Paolo Uccello amb cavalls blancs de gropes molt rotundes. Me l’havia dut el meu germà des de Florència. I com que encara romanc fidel al meu germà i a Uccello, no li negaré cap encant a aquesta marededéu amb nen, en un estil on a l’hieratisme d’ella se li escapa l'espontaneïtat pels descosits. La titulem “Invitació al 3D”?

Per acabar d'adobar l'escena posaré l'efígie d'un músic, pintada per Filippino Lippi a finals del segle XV, sembla repussada a hòsties de boxejador i copiada d'un original de Botticelli. Sovint confonc bellesa absoluta i competència estètica amb pur desgavell eròtic, com ara aquí.