dimecres, 15 d’octubre de 2014

National Gallery (4)

Sense més dilacions, aniré al gra per mostrar la que potser és l’obra mestra del museu, “La captura de Crist” segons Caravaggio, cedit en préstec indefinit per la Companyia de Jesús. No es pot negar que el quadre presenta les millors virtuts de l’artista en tota la seva plenitud. L’escena és absolutament cinemàtica i amb ple domini del dramatisme que ofereix el clarobscur. En el centre de l’obra el petó traïdor de Judes, mentre Joan l’evangelista fuig esperitat per l’esquerra. El personatge de la dreta que aguanta un fanal de llum inútil és el propi Caravaggio, que a l’època tenia trenta anys. La vàlua de “La captura de Crist” és indiscutible, tot i que no és el tipus de pintura que més m’atregui.

El meu tarannà es troba més còmode amb la calma d’un Vermeer, com aquest de la dona que escriu una carta al costat de la seva criada. Es coneix tant poca obra del pintor holandès (potser no més de trenta-quatre peces) que descobrir-ne una en un museu constitueix un petit miracle. No recordo ni un sol Vermeer dolent i aquest no en serà l’excepció. Els estris escampats a terra podrien apuntar a un drama que la resta de la tela desmenteix, potser el paper rebregat només vol expressar la frustració d’un redactat insatisfactori. Ara que hi caic, les finestres de Vermeer (i per tant l’origen de la seva llum) són sempre a l’esquerra de la imatge: tindrà res a veure amb la direcció de la lectura als textos occidentals? Més anecdòticament, aquest quadre mai va ser venut en vida de l’artista i amb ell la seva vídua va resoldre uns deutes que tenia amb el forner. Ai, els vells temps!

La tercera meravella d’avui és un Rembrandt força particular. “El descans durant la fugida a Egipte” reprodueix el conegut episodi bíblic, que tanmateix ocupa una part central però molt reduïda del quadre, on predomina l’entorn natural. Per això se’l classifica entre els nou paisatges que va pintar i és el seu únic paisatge nocturn (subgènere força rar fins la invenció del romanticisme). Aquest oli de dimensions modestes (34 x 48 cm) condensa molts dels atots de Rembrandt i em sembla una perfecta targeta de visita de la qual en destacaria la luminotècnia.



Per completar el pòquer d’obres mestres, res millor que un Velázquez. Cap sorpresa en trobar una obra mestra signada per Velázquez, el que ja és més estrany és que es tracti de la seva primera pintura coneguda, realitzada quan l’artista tenia dinou anys i ni somiava amb fugir de Sevilla. Bé, potser he emprat el terme “obra mestra” amb excessiva lleugeresa, però és indiscutible que aquest “La cocinera”, “La mulata” o “Escena de cocina” és un quadre tan ben parit com refotudament estrany, començant pel seu format en cinemascope i acabant pel “sopar d’Emmaús” que es veu al fons a l’esquerra. Però és clar que el que importa és la precisió en el disseny de la vaixella (pura Iquea).


A partir d’aquí, res no podrà estar a la mateixa altura, així que l’habitualment adorable Jean-Baptiste Chardin, amb la seva composició piramidal de conills comestibles, presenta dolces textures, suggeridores d’un berenar galant, però també una temàtica que se’ns ha fet antipàtica pels canvis en els aires dels temps.

Acabaré amb l’escocès Henry Raeburn i el seu retrat de “Sir John and Lady Clerk of Penicuik” (1791) que, si m’ho permeteu, és un quadre superlatiu firmat per una deïtat (només potser) menor. D’aquí m’agrada tot: la fusió de les figures amb el paisatge, els efectes de llum, la veritat psicològica, la complicitat conjugal… Coses tan boniques com aquesta em fan replantejar la funció dels museus. Què hi fa una gernació de smartphones davant de la Gioconda del Louvre? A qui li agrada la foto d’una postal? Plantem la Mona Lisa en una illa artificial enfront de les costes de Qatar com a mesura depurativa en contra dels visitants indiscriminats de museus? Demà, preguntes menys complicades.

8 comentaris:

  1. Els museus són com els zoològics de l'art, em temo, tot i que hores d'ara no crec que hi hagi alternatives definitives

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, però en alguns els animals estan millor tractats. Són preferibles els museus que no fan gaire soroll.

      Elimina
  2. Ni una té desperdici, totes excel·lents i de primera qualitat!

    M'apunto al tema de la Mona Lisa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Proposo una moratòria Mona Lisa i que sigui invisible durant un segle.

      Elimina
  3. Un treball impagable, Allau. Pintures bellíssimes -m'ho noto a la pell- i comentades amb l'estil que et fa únic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, amb aquest material és fàcil lluir-se.

      Elimina
  4. M'apunto als vermeeristes, Caravaggio m'atabala. Els museus només tenen sentit si els visites amb un Allau i molt de temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest té l'avantatge que és de visita ràpida, o sigui que et pots estalviar l'Allau, si vols.

      Elimina