dimarts, 7 d’octubre de 2014

El Prado petit (i 3)


Per si no us havia quedat encara clar, tot el que s’exposa a “La bellesa captiva” (al Caixafòrum fins el 5 de gener de 2015) és de format petit; per tant, millor que hi aneu entre setmana per evitar les aglomeracions i els innombrables caparrons que eclipsen les peces. No és tan petit el quadre de Goya “El manobre ferit” (268 cm x 110 cm), típica obra preparatòria d’un dels tapissos que havien de decorar el menjador dels Prínceps d’Astúries de llavors. És curiós el tema escollit, en paraules del pintor “dos hombres que llevan á otro embrazos, que demuestra á haverse cahido de algun andamio, que se bé amás distancia…”, és a dir una campanya a favor de la seguretat laboral promoguda per les idees de la Il·lustració.

En una vitrina al davant seu es pot contemplar un quadret anterior que li està directament emparentat. Es titula “El manobre borratxo” i, malgrat la similaritat de la composició, discrepa per les escandaloses taques de sang a la camisa del ferit i per l’intercanvi de rialles còmplices entre els dos camàlics. Menys virtuós potser, però també més viu.


Continuant amb Goya, pintor del qual a El Prado tenen molta obra amagada, vegeu ara aquesta amable vista de l’ermita de San Isidro el dia de la seva festa. Les “majas” escarxofades al prat esperen que els seus xicots els duguin gots de l’aigua miraculosa de la font del sant. El llenç a l’oli és un esbós per a un dels tapissos que havia de decorar el dormitori d’una de les infantes. Decididament, com a pintor reial, Goya era una mica més expeditiu que Antonio López.

I què em dieu d’aquest retrat poc afavoridor de l’artista als 50 anys? Per les seves petites dimensions (18,2 cm x 12,2 cm) sembla destinat a l’ús privat. Com que va acabar en mans de Tomás de Berganza, majordom de la Duquesa de Alba, es va utilitzar per fomentar la llegenda romàntica que connectava sentimentalment l’aristòcrata i el pintor. Tindrà molt de misteri i profunditat psicològica, però no és el tipus de retrats que faciliten el diàleg amorós.


Tanca l’itinerari un parell de joies de Marià Fortuny, l’etern virtuós. Mort als 36 anys i amb un llegat indiscutible al darrere, el reusenc és el nostre Mozart indiscutible i universal. El nu infantil pintat a la platja de Portici prop de Nàpols l’últim any de la seva vida connecta amb el Sorolla mediterrani que va cohabitar temporalment amb ell al Caixafòrum. Fortuny guanya per graciosa precisió d’escalpel sobre un fons que és pura pinzellada lliure.

També de 1874 és el retrat inacabat dels fills del pintor, Maria Lluïsa i Marià. Res tan frustrant com la mort, quan el llegat pòstum que deixa l’artista és el sublim concert per a clarinet KV 622 o aquesta tela tan plena de possibilitats i de camins tot just oberts. Consolem-nos amb el fet que el fill, Marià Fortuny i de Madrazo, assolí la categoria d’artista a ple dret, que dissenya alguna de les robes més sensacionals de l’època (quan ni Chanel ni Lagerfeld suposaven cap competència). I que deu de ser l’únic català (o assimilat) a qui Proust cita a la seva “Recherche”. 


8 comentaris:

  1. Bona cloenda de les restes del Prado...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Restes que ja veus que no ho són tant.

      Elimina
  2. Magnífica preparacio per visitar part de "la primera pinocoteca de España. Per a nosaltres "El Pradito".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, espero que hi descobreixis alguna "flor" més.

      Elimina
  3. I que bé m'ho he passat passejant per aquest simulacre d'exposició, i pels teus comentaris. I, ep, que això de "simulacre" ho dic en el seu valuós sentit barroc/rococó. Ben d'acord amb l'opinió sobre els sostres del Tiepolo. Com no aprendre-hi el bon ús dels bells "blaus cels"! No ja les finestres que suposen les pintures emmarcades, sinó com viure al ras, literalment sense sostre, amb aquells querubins gronxant-se de les fantasioses nuvolades...
    I dius que tot això, aquests Fortunys espaterrants, ho tenen desat en uns grans magatzems?
    A l'ARA del diumenge (tota una altra pinacoteca), s'hi podia llegir un article ben revelador: "L'espoli legal del patrimoni". Itàlia podria vendre's el Colosseu, o Portugal tots els seus molts Mirós, i així fer una mica de calaix... I cal pensar que, més d'hora que tard, això passarà amb el patrimoni estatal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'ARA del diumenge el regalaven precisament al MNAC, una experiència (la de la seva renovada col·lecció d'art modern) també molt recomanable.

      Elimina
  4. Com què no em queden hores per res, si us plau, ves fent que així em faig la il·lusió d'haver-hi anat. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bé, Clidi, continuaré passant diapositives.

      Elimina