divendres, 10 d’octubre de 2014

Escriptors a Dublín (i 2)

No sé ni gota de gaèlic, però estic segur que a sota diu que aquí va néixer el "Wit" de Wilde.
Darrerament els grans escriptors locals han esdevingut l’excusa perfecta per produir bibelots dedicats al turisme que vol passar per una mica cultivat. Kafka a Praga, Pessoa a Lisboa o Wilde a Dublín s’associen més amb samarretes, imants de nevera i tasses, que no pas amb les pàgines de les seves obres. En el cas de Dublín són Oscar Wilde i James Joyce els seus dos autors més explotats, tot i que el primer aviat va fugir a fer carrera a l’illa veïna i poc d’irlandès es detecta als seus llibres. Però Wilde va ser una màquina d’aforismes que s’adapta a la perfecció per il·lustrar samarretes i el seu rastre està convenientment marcat mitjançant medallons commemoratius (com també es fa a Londres) a la casa on va néixer l’any 1854 (21, Westland Row) i on va viure amb la seva família a partir de 1855 (1, Merrion Square). Precisament, el molt georgià quadrilàter de Merrion Square amaga en el seu jardí central una de les estàtues més kitsch que es poden concebre: Oscar jeu tot cofoi sobre una roca en un combinat impossible de pedres de color: granit, jade verd, jadeïta blanca i thulita.


James Joyce, malgrat ser un altre il·lustre expatriat, també fou l’autor d’“Ulisses”, definitiva epopeia irònica de la ciutat, sense menystenir els contes de “Dublinesos” o el Dublín present a “Retrat de l’artista adolescent”. El Dublin Centre es troba al 35 North Great George’s Street i és suficient visitar la seva botiga de records per adquirir una pàtina de lletraferidura irrebatible. Cal reconèixer que la fila que feia Joyce es presta a la caricatura, fàcilment transferible, tant a “mugs” i bosses de tela com a monuments escultòrics. Al magnífic oasi de St. Stephen’s Green es troba, per exemple, un bust decent de l’artista com a miop reflexiu; tot i que el retrat de Joyce que queda en el record és el de la comercial North Earl Street. L’obra de Marjorie FitzGibbon, pagada pels botiguers de la zona als anys 90, ens presenta l’escriptor com a passejant casual amb aires de petulància. Degut a la centralitat del seu emplaçament, la seva peanya sol estar ocupada per transeünts que hi descansen les natges sense cap rastre de respecte.


De totes maneres, aquest comportament tan filisteu queda en res si se’l compara amb l’explotació descarada del llegat de Joyce, mitjançant maniobres de pèssim gust, com ho és l’Hotel Bloom a Temple Bar, on tota façana és ocupada pels personatges d’”Ulisses” en versions de fals “Jugendstil”. Estareu d’acord que, quan la literatura habitava només els llibres, estàvem molt millor.


4 comentaris:

  1. Amb perdó, però primera escultura no és kitsch, és HORROROSA!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser només és qüestió de dominis semàntics. O comsevullaesdigui...

      Elimina
  2. doncs em mola la postura tan dandy de mestre Joyce. La de la bata de boatiné d'en Wilde ... ves que hi farem! tothom es deu haver de guanyar la vida! ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha formes més dignes de guanyar-se la vida que la d'aquest esculptor.

      Elimina