The Hugh Lane (2)

Sir William Orpen (1878-1931), nascut prop de Dublín, és un dels grans artistes irlandesos, tant pel seu treball com a retratista com en qualitat de professor a temps parcial a la Metropolitan School of Art. Com passa amb molts dels seus compatriotes, va desenvolupar gran part de la seva carrera a Londres. Com que fou amic de Hugh Lane, creador del museu, la seva obra està ben representada. No fou mai avantguardista, però contemplant aquest bodegó de tema oriental del 1902, se li ha de  reconèixer el domini tècnic en matèria de reflexos i menor encert en l’arranjament de les figures.

Agnes Martin (1912-2004), canadenca de Saskatchewan, fou una important pintora minimalista (ella preferia denominar-se expressionista abstracta) de la qual no n’havia sentit mai parlar, cosa que tampoc és gens estranya. Influenciada per la filosofia oriental i el zen, admiradora de les visions depurades de Mark Rothko, no resulta estrany que m’atragui per les seves qualitats meditatives, lluny de qualsevol religió.

William Scott (1913-1989) va néixer a Escòcia de pares irlandesos i acabaria sent el pintor de l’Ulster més cotitzat internacionalment durant el segle XX. D’inicis figuratius, passà a l’abstracció després de conèixer els expressionistes abstractes en un viatge a Estats Units l’any 1952. Aquesta pintura de 1963 destaca per la seva combinació cromàtica i pel seu fort component gràfic, quasi de tipografia augmentada. És inevitable veure en la figura blanca de l’esquerra una bafarada muda extreta d’un còmic.

Joseph Beuys (1921-1986) no requereix gaires presentacions, només observaré que era alemany per demostrar que en aquest apunt miscel·lani són benvingudes totes les nacions. El que desconeixia és que Beuys era un gran amant d’Irlanda, gràcies a l’admiració que sentia per James Joyce. L’any 1974, en un moment particularment cruent del conflicte nord-irlandès, l’artista realitzà una conferència en aquest mateix museu. Les tres pissarres que emprà, guixades amb els esquemes que acompanyaren la seva dissertació, foren ofertes a la Hugh Lane com una espècie d’ofrena votiva a favor de la pau irlandesa.

I ara passo de la nit al dia amb Renato Guttuso (1911-1987), sicilià de Bagheria, antifeixista, comunista i ateu (i sospito que amic d’Andrea Camilleri). Afortunadament hi ha poc de programàtic en la seva obra i sí molta vida. Com en aquestes teulades de 1963 que, a partir d’un fragment de realitat urbana, es dibuixa una composició geomètrica de textures abstractes.

Philip Guston de Montreal (1913-1980) va passar pel xarampió de l’expressionisme abstracte fins que a finals dels seixanta esdevingué figuratiu d’una estranya manera que l'emparentaria amb els “cartoons”. Aquest “Outskirts” de 1968 fa aparèixer alguns encaputxats del Ku-klux-klan, d’aquells que anys abans havien sollat les seves obres. Ostenten, això sí, aquell rosa xiclet que és imatge de marca de Guston.

Elizabeth Magill, nascuda el 1959 al Canadà, és tanmateix una pintora irlandesa. S’especialitza en paisatges inquietants, vagament inspirats en els quadres del romàntic alemany Caspar David Friedrich. Una tècnica seva freqüent és imprimir una fotografia sobre llenç i afegir-hi retocs a l’oli. Misteriosa, evocadora i, sense cap dubte, molt irlandesa.