Escriptors a Dublín (1)

Prova primera de la lletraferidura de Dublín és l’existència d’un Writers Museum, un tipus d’institució com no hi deu haver gaires al món; i és que, la veritat, una exposició que giri entorn d’un grapat d’escriptors i el seus objectes personals em sembla la cosa menys atractiva amb la qual ocupar el temps. Si serà així, que ni el londinenc Museu Dickens conec, tot i ser un autor que adoro. Per tant res puc dir d’aquest museu dublinès, sinó que ocupa una bonica casa de totxana vermella construïda el segle XVIII al número 19 de Parnell Square. Donada la gran quantitat de literats nascuts en aquesta illa, no faltarà material d’autors tan diversos com George Bernard-Shaw, William Butler Yeats, Bram Stoker, Oscar Wilde, Roddy Doyle, Frank McCourt, CS Lewis, John Banville o James Joyce. Interessarà a qui salivi davant del carnet de sindicalista de Brendan Behan, el telèfon de Samuel Beckett o l’ós de peluix de Mary Lavin. Als baixos hi ha el Chapter One, un dels millors restaurants de la ciutat.

Edmund Burke

Però els primers escriptors que saluden el turista en la seva visita a la ciutat els trobarem a la porta de l’imprescindible Trinity College. L’estàtua de l’esquerra correspon a Edmund Burke (1729-1797) polític dublinès, gran defensor de la Revolució Americana, oposat a la Revolució Francesa i pare del conservadurisme modern. Més simpàtica és la figura de la dreta, la d’Oliver Goldsmith (1728-1774), autor d’alguns títols clàssics de la literatura en anglès com són l’amable novel·la “El vicari de Wakefield”, popularíssima en el seu temps, o la peça teatral “She stoops to conquer” (Ella s’inclina per conquerir), una comèdia que mai des de llavors ha desaparegut dels repertoris britànics i americans.

Oliver Goldsmith

A Saint Patrick, el temple (dolorosament protestant) més insigne de la ciutat trobarem tota la parafernàlia mortuòria (tomba, bust, epitafi i màscara pòstuma) de l’escriptor satíric dublinès Jonathan Swift (1667-1745), qui —”Viatges de Gulliver” apart— també va escriure una invitació al canibalisme, exercit sobre els infants del proletariat (“A Modest Proposal”). Per això sorprèn descobrir-lo com degà del col·legi catedralici i que el seu sepulcre, dissimulat per rajoles multicolors en un recinte sagrat, vingui acompanyat del de la seva pupil·la Esther Johnson, anomenada literàriament “Stella” i amb més sospites que certituds sobre la natura de la seva relació.

I ara, per introduir un element desestabilitzador (“And Now for Something Completely Different”), mencionaré que Ludwig Wittgenstein va visitar aquestes latituds els anys 1948-1949 i va allotjar-se a l’Hotel Ross (que ara sembla dir-se Ashling). El filòsof, de cap clar i sensibilitat complicada, certament tenia un polvo, encara que no quedi bé comentar-ho a Facebook. Demà escriuré (encara) sobre Wilde i Joyce, les mamelles culturals del Dublín modern.